Agost. Dia 31 Vespra de la jubilació

Avui és el meu darrer dia com a mestre oficial al C. P. Penyagolosa de Borriana. Han estat més de 31 anys d’exercici professional. Ja han passat, gràcies a la LOGSE que m’ha permés de jubilar-me cinc anys abans del que hauria estat o jo esperava, als seixanta-cinc. En realitat, a causa dels dos accidents que he patit, el primer el dia 4 de juny del 2000 i el segon el dia 2 d’agost del 2001, la meua carrera professional acabà fa dos anys. Quin balanç en puc fer? Puc dir que en general m’hi he dedicat amb tot el cor. En un principi sota el règim franquista, que ens feia autoritaris i creava una escola autoritària, amb les mancances pedagògiques que comportava aquell ensenyament i que a poc a poc vam haver d’anar corregint davant les noves idees de renovació pedagògica i per les idees democràtriques que anaven estenent-se entre el sector educatiu. Aquest sector seria el motor, l’impulsor, no sé si mai ben agraït per la societat, d’altres noves idees pedagògiques, com la necessitat de valencianitzar l’escola després de la mort del règim totalitari. A aquelles mancances pedagògiques en què tot professional es trobava, calia afegir, fins que vam aconseguir nous edificis, les mancances en infraestructura, en un material de vegades insuficient, o fins i tot la nostra rutina que de vegades s’excusava en totes les anteriors mancances. Com a fita important, puc atribuir-me, durant els meus tres anys de direcció, la valencianització de l’antic C.P. Cervantes, la lluita per la nova construcció d’un nou centre que competira no solament en avanços pedagògics sinó d’infraestructa, que desembocà en l’ara C.P. Penyagolosa, tot comptant amb l’ajuda i col·laboració del claustre, dels pares d’alumnes, i de la bona voluntat de les autoritats educatives, Daniel Gozalbo i Josep Palomero.

            Res més no voldria afegir, ja que hi ha hagut, al llarg dels més de trenta-un anys, èpoques bones i èpoques dolentes. Hi he trobat bons companys en general i d’altres companys que preferisc oblidar. He tingut alumnes magnífics i alumnes que per diferents raons, personals o domèstiques, no han mostrat cap interés pel coneixement tot i l’esforç que s’ha intentat fer… Una llàstima, talment com està la vida i el món, darrerament, que exigeix cada vegada més major preparació. I així i tot, no sempre és garantia d’un futur segur…

Unes lectures

He acabat de llegir La hojarasca, de G. García Márquez. Aquest estiu he preferit descansar d’escriure. L’he dedicat a llegir alguns llibres actuals, com La guerra de quatre, de V.G. Casado, Verso, de Manuel Baixauli, llibres de ciència i investigació, com La textura del món, Races, racisme i diversitat…, o llibres que tenia a les prestatgeries del xalet i que per altres raons, anava endarrerint-ne la lectura: L’últim roder, d’en Josep Frfanco; Tirar les cartes, d’en Josep Gregori; L’home invisible, d’H.G. Wells; El cas misteriós del Dr Jekill i Mr Hyde, d’R.L. Stevenson; El tercer Hombre, de Graham Greene; tres novel·les de Seleccions de la cua de palla… Com aquell que diu és recuperar els llibres, rehabilitar-los en l’estança d’espera de les prestatgeries, i una manera de carregar piles de cara a la tardor, quan torne a intentar el prodigi de crear ex novo nous mons literaris, de ficció.

            De moment tinc per a publicar, potser ja estarà en impremta, Han assassinat Mickey Mouse, a Edelvives; L’autobús Jordiet i la bruixa Elisenda, a Bromera, continuació de L’autobús d’aniràs i no tornaràs. Tinc enllestida Sinaris, la plaçá de les acàcies, una novel·la llarga a l’espera d’editorial, i la traducció al castellà i publicació en Algar de Mor una vida, es trenca un amor, sota el títol de Hijos de un amor imposible. Crec, doncs, que he pogut permetre’m unes vancances i dedicar-me a la lectura i a la recuperació d’aquesta cama que no sé com no s’ha avorrit de continuar penjada al meu cos.

Va bé, la cama, després de tot el que ha passat. Només que em permeta fer vida normal: passejar, conduir, fer algun viatge…, ja en tinc prou. No pense fer cap marató ni tornar a pujar al cim del Penya-golosa… M’hauria agradat de tornar a pujar-hi després que fa tres o quatre anys hi vaig pujar en una excursió que vaig fer amb els alumnes del centre i estava el cel una mica emboirat, cap a la mar. Si algun dia està el cel ben net i puc tornar a pujar-hi, ho faré, em vaig dir. Però ja no serà possible…

Bé, aquesta nit, li he dit a la meua dona, Merxe, que no m’abellia sopar en casa. Estàvem sols, perquè Roger, el fill major, que viu amb nosaltres, era de boda. No és que m’abellira fer un gran sopar per a celebrar res. Ja ho vam fer amb els meus fills i Mònica, la dona d’Òscar, en un restaurant del Grau de Castelló, M’abellia eixir, trencar la monotonia del sopar a casa. Fer-ho entre la gent, com un tribut a aquesta societat a qui he dedicat els meus trenta-i-tants anys d’exercici. Com a Merxe no li abellia agafar el cotxe i eixir fora del poble, ens hem conformat d’anar a un xiringuito de la platja. Hi hem demanat un plat de clòtxines en salsa de julivert, una bona amanida de la casa, una abrascada i cervesa. Com que hem quedat plens i no convé anar-se’n a dormir amb l’estómac pesat, no hem demanat postres. Ella s’ha fet un café descafeïnat de màquina i jo un te.

            Després de refrescar i de xarrar durant una llarga estona a la terrassa del xalet, ens n’hem anat a dormir. Ella estava esgotada, després d’un dia de faena. Jo no tenia gaire son. He engegat la ràdio, m’he posat l’auricular sota el coixí (parlava Pérez Abellán sobre temes criminològics, tema que m’agrada, a més de la música clàssica, quan no hi ha les tertúlies a Catalunya Ràdio) i he intentat d’adormir-me.

Demà ja no seré oficialment mestre del C. P. Penyagolosa. Seré un jubilat, als seixanta anys. Qui m’ho anava a dir fa seixanta anys!

            L’únic canvi que he notat és la poca importància que done al temps que ha d’arribar. Abans les vacances tenien un límit. Ara, ja no espere que arribe l’endemà per a anar a treballar o per a descansar. Senzillament visc l’avui. I l’endemà arriba com una cosa natural. Potser m’hi faré, a aquesta idea? A aquest pas del temps que ara ja no m’aclapara laboralment? Acabarà aclaparant-me per algun altre motiu? Mentre tinga salut, potser no em deixaré que m’amoïne, fins que espere, ja vell, que cada dia que em puga trobar, és una gràcia de la natura.

Setembre. Dia 1

Primer dia de la jubilació

Doncs, ja està! Ja estic oficialment jubilat. I què? Em sent igual que ahir, però he deixat de tenir el neguit d’haver d’acudir al treball demà dia 2, dilluns. La veritat és que en primer lloc a causa de l’accident i ara perquè he demanat la jubilació als seixanta, el temps té una altra mesura. No m’aclapara la seua arribada, sinó que l’espere amb tranquil·litat. Ja arribarà, si vol, em dic. I ell arriba tranquil, pausat, no falla mai, però. I jo, mentrestant, llig, descanse, vaig a la piscina o passege per fer treballar la cama. Gràcies a Déu, o al meu treball, o a la meua bona sort, no sabria dir-ho, no tinc necessitats econòmiques que em preocupen. Visc bé, sense tirar la casa per la finestra. Tampoc no ho faria si fóra un gran milionari. M’he acostumat a viure frugalment, amb els petits plaers d’un menjar bo, no per la seua elaboració, sinó pels seus ingredients. De vegades m’encanta tant unes llesques de pa torrat amb sal, oli i pebre roig, acompanyat de formatge, pernil i unes olives trencades, i si pot ser regat amb un bon vi negre, com un arrossejat, que m’encanta, o una fideuada, que m’encanta, acompanyades amb un vi blanc, Marina Alta, amb el seu sabor amoscatellat, o unes xulles de corder al forn, amb creïlles, que m’encanten. O una mera escalivada feta amb albergínies, pebrera roja, tomata i ceba torrats a la brasa i regat amb oli d’oliva…

            Avui, primer dia de jubilació oficial, després de desdejunar-me amb la meua tassa de nescafé amb llet i una culleradeta de mel, d’Eslida, si pot ser, de casa Doñate, m’he dirigit al passeig marítim de Borriana. La platja encara estava mig solitària, però a poc a poc ha començat d’arribar la gent, mentre unes dones netejaven un xiringuito ple de brutícia. Bosses i bosses de fem, el plàstic dels gots fet miques al llarg de l’estança… Quan veig el producte de la nostra (desastrosa) conducta, de la nostra mandrosa deixadesa, en què hi ha llocs i moments que passem de les més elementals normes d’educació i higiene, em vénen pensaments molt negres sobre aquest gènere (humà?) que, com vaig sentir afirmar l’altre dia a Eudald Carbonell, a Catalunya Ràdio, encara s’està humanitzant. Ja pot ben dir-ho! (D’ací que siguem un gènere, una espècie prehumana. Això sí que ho explicaria tot, tot i les excepcions que hi ha en aquelles persones que ja mostren símptomes ben clares d’haver aconseguit altes quotes d’humanització). I ja voldria jo que tota la nostra manca d’humanitat es limités a deixar uns gots de plàstic trencats sobre la tarima d’un xiringuito! I naturalment em ve al cap el conflicte entre Israel i Palestina, l’amenaça de G. Bush sobre l’Iraq, la manca d’entesa en la cimera de la Terra a Johannesburg (i mira que aquest planeta necessita d’una entesa sobre el repartiment de la riquesa si no ens volem veure immersos en greus problemes en un futur no massa llunyà, l’11 de setembre de l’any passat no és més que un petit avís, i aquest medi ambient que va a la deriva, que quan voldrem aturar-lo no hi haurà camí de retorn)… Tot i que si les solucions són les del feixista-capitalista de G. Bush, aquest ximplet que mana, i tant!, de solucionar la crema dels boscos talant els arbres… També podríem acabar amb la fam al món matant els que en pateixen!… (Per què no es podria acabar amb els ximples supercapitalistes deixant-los amb el cul pelat i que saberen el que és demanar almoina?)

La vida continua…

Mentre descansava sobre el mur que separa el passeig de l’arenal, mentre contemplava la mar, tranquil·la, ha començat d’arribar la gent, en busca del sol, de la mar, d’un descans gitada sobre l’arena… Una rossa (tenyida?), amb un vestit que la delatava, ha eixit de darrere d’una caseta. Duia uns pantalons blancs, cenyits. Dos àrabs, que treballen en un xiringuito, s’han posat a parlar amb ella com si la conegueren. L’un, jove i gros, per no dir una mica obés, l’altre, jove, ben trempat. Ella es deixava voler. Després el jove li ha fet un bes a l’esquena i tots dos s’han tornat a dirigir a la caseta. Crec que és la caseta de serveis. Just a la meua esquena, ja que em proporciona ombra. Si hi ha hagut cap mena de relació, que tampoc no ho podria assegurar, és la millor manera de globalitzar-nos. Quan és difícil la globalització del treball, la dels diners (perquè sempre són de quatre), la globalització genètica, feta lliurement, no paga impostos, i arriba a totes les classes scocials. Els uns pagant-se viatges a Tailàndia o a les mars del Carib, els altres trobant-se una rossa (tenyida?) disposada a tot sense mirar el color de la pell, només la joventut de qui té al davant.

            Assegut al mur, les aparences continuen enganyant. Veus venir un cotxe, amb uns joves a dins, ben aparentats, i de sobte sents la música que surt de la ràdio, o del radiocasset, els sents parlar, fer palmes, i imagines que allò és un altre món, ni millor ni pitjor, però completament diferent al teu. I saps que hi ha mons dins d’altres mons i que, de vegades, solen ser tangents.

            Ja he descansat la cama. Me’n torne al xalet. Potser comence aquest dietari, si no m’emperesisc.

De vesprada he anat amb Merxe al xalet que Tico Marçà té al Grau de Castelló. Quan hi hem arribat, la terrassa estava plena de gent. Merxe, que és molt primmirada, ha dit, marxem, que tenen la casa plena. Ja ens esperaven i ho sabien, li he dit. Mentre ho dubtàvem, ha eixit Tico i ens ha demanat que passàrem. Són tots amics de la casa i ja els coneixeu, ens ha dit. Efectivament, eren uns amics seus que havien anat a passar el dia, la paella com a excusa i com a centre de la festa. Ens hem saludat i hem xarrat, hem vist les fotos del viatge de la filla de Tico, Anna, i el seu company per Itàlia, i les de Tico i Dolors, per Rússia.

            Tico, a qui conec fa anys, és una bona persona, en el sentit més estricte del terme. Té facilitat per a fer amistats, perquè el veus un home sincer, la mateixa sinceritat que trobes en les seues obres, i atent. La seua companyia et relaxa. I això, avui dia, ja és prou.

            Tonica, una de les amigues, casada amb Àngel, exprior dels caputxins de Castelló, deu ser una ànima càndida. Xarrant, ens ha contat que una vegada ella i dues amigues més, “que eren tan mèntules com jo, anàvem a Sagunt i vam fer cap a Almenara. Vam preguntar per un carrer i ningú no ens en sabia donar raó. Fins que vaig preguntar a un xic que de seguida em vaig adonar que no estava bé. Les meues amigues em van fer un senyal, fent entendre que si la gent normal no podia aclarir-nos res, com ho anava a fer aquell xicot. Però com que ja l’havia cridat no el vaig voler posar en evidència. Li vaig demanar pel carrer i ell, després de quedar-se pensant una estona, em va preguntar: “que bé saben on estan, vostés?” “A Sagunt”, li vaig contestar. I va ser l’únic que va saber aclarir-nos, que si volíem trobar aquell carrer, que tornàrem a agafar el tren i arribàrem a Sagunt”. Després encara ens en va contar una altra, d’anècdota, morta de riure. Diu que cada vegada que eixia a la tele Santander, ella es desfeia en elogis d’aquella ciutat, assegurant que era tan bonica. Fins que un dia, una amiga li va demanar si és que mai hi havia estat. “Quan hi vam anar totes, en aquell viatge”, va respondre. “Hi hauràs anat tu sola”, li va contestar l’amiga, “perquè el que és amb nosaltres, mai no hi hem estat”. Diu que es va quedar tota parada. “I com he cregut que hi he estat i me l’he vist tan bonic? Com podré tornar a contar-ho?”, es va preguntar. I es va quedar ben preocupada.

            De vegades aquestes anècdotes ens salven de l’insomni, perquè te’n vas a dormir amb un somriure als llavis. Necessitem aquestes anècdotes simples, potser produïdes per titubejant i enganyosa memòria de la peresa humana, tan traïdora, però que si no fan mal a ningú, ens salven de la rutina.

És com la poesia en prosa.

Dia 2

Pluja i V.A. Estellés

Avui el dia amenaça pluja. No és gens estrany, després del mes d’agost tant anormal que hem tingut. Vull dir, meteorològicament parlant, que no ha fet la calor, la xafogor, que esperem d’un mes d’agost. Hem tingut nubolositat dia sí i dia també. Hem tingut aigua, encara que foren quatre gotes mal comptades, com diu l’Alfred R. Picó, arreu dels dies. Però hem dormit plàcidament, amb la fresca de les nits, quan no hem hagut de tirar-nos el cobertor sobre les cames. La sort, la bona sort, és que fins al moment, a la Plana, no hem tingut calamarsa ni pedra (qui siga, que m’escolte). Tant de bo l’agost que ve siga tan amable com aquest. Que l’anticicló, com ha fet enguany, que estiuege allà, a terres escandinaves, que a aquells sí que els cal el sol, tot i que siga un mes a l’any. A nosaltres, tot i que siga també un mes a l’any, que ens faça fresca. Es teballa millor, es passeja millor i es dorm de bandera. Però…, no deu ser tant!

            Tinc els prestages plens de llibres, alguns sense llegir. Sobretot, de poesia. Quan en compre algun, llig alguns poemes, però si el deixe, per la meua pròpia escriptura o per la lectura d’alguin llibre en prosa, els acabe oblidant. Tinc ànima de poeta, però em decante per una bona prosa. Potser perquè, per damunt de tot, necessite del discurs lògic. Ës un mal vici, segurament. Però el temps m’hi ha portat. Miraré quin llibre trie.

He triat Xàtiva, de l’Estellés, editat pels Amics de la Costera. A l’Estellés crec que li ha passat com al Salvador Espriu. Han passat de ser considerats els poetes nacionals a un ostracisme temporal. Dic temporal perquè tot allò que és excel·lent, òptim, sempre perdura. Com ha estat possible que l’Espriu haja passat d’estar proposat en diverses ocasions al premi Nobel de Literatura a caure els darrers anys dins d’un pou? Hi ha una moda, una política literària, més allà d’una Literatura? Un diktat extraliterari? Ara sembla que tornen a reivindicar l’Espriu. Sempre serà superior a modes, a poetes de moda. I l’Estellés, també. La seua força poètica, poques vegades serà superada. Tot i que alguns poemes no descriptius, si puc dir-ho així, em queden una mica abstractes. M’agrada, en aquest llibre, més la Crema de Xàtiva, que no el Funeral de la Cova Negra. Ja dic que busque un discurs lògic i certes metàfores críptiques, si no me les expliquen, em passen per alt. No sóc un crític literari. Un poema em diu alguna cosa o no em diu res. És una sensació merament subjectiva.

            Mentre estic llegint Les nits de Xàtiva, d'ací a la tercera part, sent arribar pel sud una forta ramassada d’aigua. El cel està fortament ennuvolat i els trons no deixen de recordar-m’ho. Arriba una ramassada forta, banya la terra i mentre estic llegint “Oh nit, oh hort, fanecades de flors intocables, / gira-sols, aromes penetrant els misteris del cos…”, m’arriba des del jardí l’aroma a terra molla i, de sobte, el poema es transforma, pren vida, es fa real, i afegisc aquesta olor a terra molla, a les aromes penetrant els misteris del cos…

            De vegades la natura, l’atzar, s’alia amb els versos dels poetes i els fa més trascendents. Agafaré un altre llibre de poesia i, davant d’aquest vespre ennuvolat, típic del setembre, endormiscat, intentaré sobreviure a la nostàlgia d’estar jubilat. No acabe de fer-me a la idea.

Dia 3

La mar i JF Escudero

Avui m’he llevat amb una mica de dolor a la cama i he tingut mandra d’acostar-me passejant a la mar. Per experiència sé que no puc forçar les coses més del que pertoca. De tota manera, aquest acostament material a la mar, ha estat suplit per la lectura de “Ja sabeu, la mar, un tot de suggeriments”, de J.F. Escudero, dins del seu llibre Presagi de tacte. Escudero, a qui conec personalment, té el do de la paraula justa, exacta, poètica però comprensible, que juga amb les metàfores com un xiquet destre amb la pilota. Li vaig sentir recitar Paraula de Miquel, quan fa anys va guanyar el premi de poesia Vicent Andrés Estellés, a l’antiga llibreria La Mercè, de feliç memòria, i li he sentit recitar alguns dels poemes d’aquest nou llibre, en la seua presentació en la Casa de Cultura, a Borriana. Escudero, si el temps o el seu treball li ho hagueren permés, hauria pogut ser un gran poeta, un gran prosista. Encara està a temps de ser-ho, ara que, com a director d’Algar, el contacte amb les lletres li pot servir d’incitació.

            La mar, que de petit la veia des del castell d’Artana, els dies clars, com una franja blava, llunyana, anhelada, ha entrat a formar part meua. Crec que en gairebé tots els llibres que he escrit, és protagonista o hi aboca el nas, com una petita ona. Com ell, com Escudero, també puc dir “La porte tan endins que s’apodera del meu ventre, / m’alimenta d’escuma i d’expressions subtils / que m’ajuden a definir el material dels somnis.” Potser, si demà estic més bé i el temps acompanya, m’acostaré a la mar, la miraré com a una amant eterna però sempre canviant i em perdré fins a l’horitzó per retrobar els meus somnis.

Mentre escrivia aquesta nota, ha arribat de visita una veïna de la finca, a Borriana. Com que Merxe era a València, hem estat xarrant al jardí ella i jo. Hem parlat de moltes coses ordinàries. En parlar de la manera d’educar els fills, que els solem fer massa mandrosos, se li han omplit els ulls de llàgrimes. S’ha queixat de la filla casada, que no l’entén. No l’he educada així, jo, assegurava. La veritat és que una mica, sí que l’ha educada així. Les filles no han ajudat mai, en casa. Tot s’ho ha encarregat la mare: la cuina, fregar, llavar, fer els llits, la compra… Ara, la filla, l’ha superada, en comptes de corregir-se, de cara als fills. “Tu creus”, m’ha dit amb les llàgrimes als ulls, “que de no res ja li està fent un regal! Sense anar més lluny, l’altre dia, perquè el xiquet es va portar bé a l’hora d’emprovar-se la roba, li va comprar una pel·lícula que sense voler li va costar dos o tres mil pessetes!” (Resulta molt difícil comptar encara amb euros).

            Coneixent la filla, no em va resultar estrany. És d’aquesta gent sense altre ideal que l’aparença, viure de cara a la galeria, viure de cara a la tonteria, per entendre’ns, tot imaginant, o crient de totes totes que els altres pensen de nosaltres el que nosaltres imaginem i creiem. Quina estupidesa, amb les enveges i gelosies humanes que tant els costa reconéixer els mèrits aliens. Parla més dels defectes aliens i els critica amb passió que no de les virtuts. I no és que siga mala xica, però no trauries un got d’aigua clara més allà d’una vida supèrflua i superficial que han d’omplir precisament d’aquests detalls. D’aquest regal que, potser, també acabarà malmetent el fill. Espere que el fill tinga més senderi que la mare, i altres ideals que li òmpliguen la vida. Mentrestant la mare ha decidit deixar la filla al seu aire. És l’única manera de no renyir-hi.

           

                      

Dia 4

La cama i les tertúlies de Catalunya ràdio

Doncs, no. Avui no he pogut anar a la mar. Ella, segurament, s’haurà quedat esperant-me, ja que la mar, que és sàvia per ser tan vella, haurà comprés la meua impotència. La cama em feia mal. De vesprada, quan he anat al metge, m’ha dit que era un principi d’accés, a causa d’algun punt rebel que encara hi queda. M’ha receptat antibiòtic, naturalment. Com que quan no estic al cent per cent no m’abelleix fer res, he estat sentint tot el matí la ràdio. Catalunya Ràdio, naturalment, que és la meua emissora favorita. M’encanten les tertúlies, sobretot. El pensament analític, terriblement democràtic, de la gent que generalment passa pels seus estudis, el Foix, el Terricabras, l’Ureta, el Jordi Carol, i els representants dels diversos partits polítics…, m’encanta. La seua visió “perifèrica”, tan lluny de l’opressió ideològica, ara gairebé “única” (de què em sona, aquest adjectiu?), que se’ns vol imposar des del partit del PP, és oli en un gresol per a mantenir un bon equilibri, no solament ideològic, sinó també mental, del qual, tan mancats n’anem.  La seua capacitat d’anàlisi em sorprén i m’ajuda en la formació de la meua opinió. Ja voldria jo gent d’aquesta altura en Ràdio 9, on he hagut moltes vegades de canviar de dial tant per l’escàs interés de la tertúlia, per l’ús exclusiu del castellà dels contertulis, o per la parcialitat de les opinions… Llàstima! Ja m’agradaria tenir una ràdio a l’alçada programàtica i de personal de Catalunya Ràdio! Tan plural i tan diversa i universal. Tan orgullosa de ser catalana i de servir els seu país abans que tot. I no és per cap dependència catalanista personal… És una pura constatació diària, que imagine que no s’ha de culpar als bons professionals valencians, que tenim al nostre malaurat país, però que, ai, o se’ls demana que es posen una mordassa o són deixats de banda! I triar d’estar en l’atur o dur un tros de pa blanc a casa cada dia, és una elecció difícil que no tots estan disposats a dirimir…

Beneïda mandra…

Quan tinc mandra, doncs, no deixe d’aprofitar el temps. Ara, amb  la cama endolorida, escric aquest Dietari. Recapacite sobre els fets quotidians o rescate de la prestatgeria algun llibre, com aquell que l’any 1986 em va signar Ricard Blasco, Elegia a un mort, que es publicà per primera vegada l’any 1937 per la Col·lecció Espiga, i ara publicat en facsímil per Eliseu Climent. És una elegia en prosa, prosa poètica, on Blasco recorda l’amic mort, encara jove, en la guerra. No puc menys de transcriure aquestes primeres línies: “Amb una incadescència de rellamp; amb un fugir ràpid i violent; amb un fort retrunyir de plors glaçats en por, així com als cimals sona la tempesta i entre els boscos creixen els pollancres i els til·lers; deixant rera teu, entre nosaltres, una crua sentor de geranis, vas deixar el lloc i t’alçares ingràvid i deforme.“ Crec que no es pot expressar de manera més plàstica la mort i la desaparició d’un amic estimat. Imagine que molts dels lectors, si açò algun dia valguera la pena editar-ho, agrairan aquesta cita i si no han sentit parlar de Ricard Blasco, bé estarà que se n’informen. Ha estat un gran home. Sense adjectius que el limiten.

             

 Aquesta vesprada també hem tingut un fort aiguat. Temps de sequera i temps d’aiguats diaris. Així és el nostre mar Mediterrani. Variable, inconstant, imprevisible…En qui dec estar jo pensant?

Dia 5

El casament de la filla de don Pelayo II

La núvia va acompanyada del pseudo don Pelayo, no el de Covadonga, sinó don Pelayo el de l’Escorial, agafada del braç, camí de la catedral dels morts. Una núvia, a qui en nom de la política d’Estat (de quin Estat, don Pelayo-bigotis, si has convertit la boda de la teua filla en un pseudo congrés del partit?), han sostret en l’ùnic dia que li pertany per naturalesa, tota la seua intimitat, tota l’alegria d’estar entre els amics, que és amb qui realment es comparteixen aquests moments d’alegria. I entre els invtats, il signore Berlusconi, oh Berlusconi!… Déu els cria i ells s’ajunten!

            Per compensar aquest dia en què s’han fet presents les velles glòries, ràncies, pelaiesques, he estat llegint el Llibre de les figuracions, de M. G. Grau. Quina llengua més polida, quins mots (substantiu tan usat en els seus versos) tan ben emprats! Només la bellesa estètica i sonora ja és un delit. Si a més aconsegueixes entrar en el món existencialista i vitalista del Manel, tot és una fruïció extàtica… I enmig de la lectura dels versos em pregunte, què poden tenir en comú un home com Manel G. Grau i un altre com l’Agag aquest? Després de llegir l’estudi que ha fet Carles Lalueza, és evident que només hi ha una única raça humana, genèticament parlant. Però si mirem la manera d’encarar la vida, la substantivació personal, és evident que podíem classificar-nos en espècies i subespècies fins arribar a l’imponderable. Cosa que, atesa la monotonia de la vida, la fa divertida. Perquè així, podem parlar els uns dels altres i ens riem la meitat de l’altra meitat, entre els quals sempre estem nosaltres, el veí, els amics, aquell que passa pel carrer…, i els novençans que avui protagonitzen les pantalles televisives i les ondes radiofòniques, i demà les primeres planes dels diaris…, que no saps si riuen dels invitats, tots de frac, com una rabera de pingüins, o de les senyores, tan perinfollades, de la ràbia de no estar entre els amics…, o riuen perquè saben que d’altres estan rient-se d’ells. El bo és que riguen de felicitat…, si més no, mentre dure el miratge que don Pelayo, el del bigotet, els vol fer veure.

   

Dia 6

Dia d’extrems: la vida i la mort

Avui ha estat un dia d’extrems, com la vida mateixa. Si el mes de juny vaig voler celebrar la meua jubilació (prejubilació) en companyia dels meus fills i nora, avui, ja amb els papers oficials en la mà i la meua baixa com a mestre, he volgut celebrar-la amb Merxe. I hem anat a celebrar-la, després de passar per Conselleria i per Muface (papers, sempre papers), al mateix Restaurant del Grau de Castelló, al Mediter-ráneo. Tenen una molt bona cuina i una atenció excel·lent amb el client. Ara, amb la redona que han fet davant mateix, i el jardí que hi ha a la banda de llevant, la vista també és agradable.

            Hem demanat de plat fort un arròs amb llamántol, plat que el meu fill major ja hi havia tastat en un sopar amb els amics uns dies abans. Acompanyat d’un entrant i un plat de clòtxines, l’arròs estava boníssim. He repetit i m’he menjat fins el socarrat. No he demanat postres, sinó un sorbet de gerds a fi que l’arròs s’assentara bé, però com Merxe no ha menjat tant d’arròs com jo, ha demanat unes postres de la casa: un tall de xocolate, empanat entre dos telles de xocolate més espés amb un pessic de fruita seca. Al costat mig mango fet a la planxa, tot decorat amb un raïmet de gerds. M’ha demanat que l’ajudara. M’he menjat la tella de xocolate amb fruits secs, boníssima, i uns daus de mango, que m’encanta (en realitat m’encisa tota la fruita tropical). La casa, junt amb el café descafeïnat de màquina, ens ha invitat a un tast de rebosteria i un gotet de pinyolada: Orujo a las finas hierbas.

            Ara, després de la visita al metge rehabilitador, que m’ha dit que si no em trobe pitjor que ja no torne de visita (una gran alegria i una gran sorpresa), ja estàvem preparats per a l’altra cara de la vida: assistir a  Artana al soterrar de J. Silvestre, casat amb una cosina germana meua. Familiarment el coneixíem per Julio Iglesias, perquè quan ens cridava per telèfon, en posar-nos-hi, sempre feia un “iéeeeeee!”, molt caracte-rísitic, com el del cantant citat. Hi hem arribat, a causa de la visita mèdica, quan el soterrar arribava a l’església. La viuda i els dos fills plorant la mort del marit i del pare. Ja li podien estar agraïts, a més dels sentiments de passar una vida junts, a un home que ha treballat de valent i els ha dut una fortuna a casa. Una fortuna que a ell li ha costat una mort prematura, possiblement, del que hauria pogut ser d’una altra manera, amb una vida més regalada. El ric era un oncle seu. Gran terratinent citrícola, fadrí, en morir li va deixar tota la hisenda, a ell, donant als altres nebots uns diners i prou. Però ell, J.S., hi treballà nit i dia com un ase, a fi de deixar content l’oncle. Les amenaces dels germans, com sol passar en aquests casos, l’obligà a traslladar-se a viure per un temps a Borriana. Com vénen les coses! Gràcies a tot aquest enrenou, jo vaig conéixer, a través d’una sèrie de circumstàncies que serien dignes d’una novel·la, la que seria la meua dona, Merxe, ja que J.S. tenia els seus interessos pecuniaris al banc on el meu sogre treballava com a apoderat, i gràcies als favors que aquest li va fer, va nàixer una bona amistat,

            Ara J.S. ja descansa. Com descansarem tots, algun dia, ingràvidament. Però aquestes pujades obligades al meu poble natal, on tan poc puge ara, després de la mort dels meus pares, em permeten retrobar-me amb gent coneguda, amics, a més dels familiars, i fer petar la xarrada mentre el rector es desviu en una homilia on, segons les meues cunyades, no n’aclareix ni una. És fàcil fer petar la xarrada en un poble de dos mil habitants, on la més mínima coneixença et permet parlar sobre açò i allò, el temps passat… Parlant del temps passat. Justament des de la plaça de l’Església tenia al davant una casa la primera planta de la qual era l’aula on jo vaig cursar tres anys d’estudis primaris abans d’eixir del poble a estudar batxillerat. Ho recorde amb els meus contertulians. En aquells anys, on no hi havia cap edifici escolar, a més de la separació entre xics i xiques, vam recórrer diferents zones del poble: un baix d’una casa a la Plaça Nova quan a pàrvuls, amb donya Conchita, una mestra de Vila-real, on Bernardo (un veí meu) portava una barra de xocolate i nosaltres en féiem boletes, pastant-lo damunt el pupitre i després ens el menjàvem; una primera planta al barri de la Foia, on teníem com a professor a don José, un mestre d’Eslida (d’aquells que degueren entrar com a ensenyants (¿?) per pertànyer a la joventut falangista, després de porgar els de l’Asociación Libre de Enseñanza), que practicava amb totes les de la llei allò de la letra con sangre entra (però, ei!, no tocava ningú de família de les forces vives, totes les òsties sempre requeien en els més pobres i miserables), i finalment aquesta exaula que ara veig i que em fa recordar don Juan, un mestre de l’Horta de València, que tenia una pedagogia més moderna i qui només arriava algun calpissot si l’alumne s’ho buscava amb insistència, tot i que tenia sempre la paleta damunt la taula, com era ritual i manava el règim.

            Després d’acompanyar J.S. en el seu últim viatge, doncs, hem abandonat aquest tros de Sedrra d’Espadà, que si el foc no fa malbé, està repoblant-se cada vegada més a causa que la gent abandona els conreus de secà) i ens retrobem, una vegada baixem el coll d’Artana, en un dia clar, el campanar de Borriana, i la mar al fons. Anem cap a casa. Un dia amb la cara i la creu de la vida.

Dia 7

Mar tranquil·la de setembre

Aquest matí he anat a passejar a la mar. Tenia un color blau clar, estava tranquil·la, com la mar de setembre. Es notava, abans d’arribar-hi, que aquesta allau humana estiuenca havia minvat. Menys cotxes i a penes si n’hi havia uns pocs de matrícula forània. Sempre hi ha algun rerassegat que prefereix fer les vacances amb la tranquil·litat i temperança del mes de setembre que no amb l’enrenou i xafogor del juliol o de l’agost, tot i que aquest estiu ha eixit una mica marieta (sense voler ofendre ningú, és clar). Sempre s’agraeix aquesta tranquil·litat. Cada volta em sufoca més l’allau de gent, la calor o la suor humana. La cridòria sense més. Ja sé que som una espècie sociable, que anem on hi van tots i ens agrada que ens hi vegen. Però jo agraïsc la tranquil·litat. Davant meu ja hi ha un xiringuito tot desballestat i un altre que en porta camí. Ací a Borriana, a la seua platja, la temporada estiuenca és curta. Les festes patronals, que vénen a primers de setembre, trastoquen la vida pacífica de l’estiu i la vida, amb els bous al carrer, el soroll dels casals (quan no la barbàrie), els concerts de música i alguna escadussera exposició, es trasllada al poble. Dic pacífica perquè ja ha desaparegut l’allau forània i el soroll estrepitós de cotxes i motos. La brisa de la mar és més fresca i fa sabor a una pretardor desitjada, amb alguna fulla de morera que cau, cansada de fer ombra. Una dona em pregunta si hi ha Escola del Mar i li responc que sí. Em demana si els dinars són més barats. Li dic que no ho sé, que no hi he dinat mai. Ella m’assegura que sí. Doncs sap vosté més que jo, li dic. Li indique on és l’edifici. “Passe aquella redona, la que entra al port, i al final la hi veurà.” Es justifica dient que són uns quants de família. Ja sé sap, la família, quan se’ls ha de donar de menjar fora de casa, és potser una càrrega econòmica important.

            Quan arribe a casa, llig uns versos més de M.G. Grau. És un bon complement per acabar de passar el matí tan esplèndid que fa, mentre continue passejant de tant en tant.

Entre l’espasa i la paret

Tot i que semble contradictori, després de patir amb masoquisme les notícies de Canal9 i fer una migdiada per reposar la cama, a les sis mire per Planavisió (la nostra televisió local) les eixides del bou de carrer. La de les sis i la de les set i mitja. Ja comença a haver-hi molta gent que està en contra del bou de carrer. Jo estic en contra de la fiesta nacional i del maltractament als bous i a tots els animals. Però siga perquè des de petit he vist passar el bou de carrer, amo i senyor, per davant de ma casa, a Artana, amb tota la força i l’empenta d’un animal salvatge corrent, que es podia defensar, atacar; siga per l’aspecte mític tan mediterrani, no deixe de pensar en el mite del Minotaure cada vegada, que comporta la seua presència, el bou de carrer m’agrada.[1] O en realitat m’agrada només l’eixida, quan el bou ix fresc, davant del desconegut, i es mostra brau, com ver representant de la força natural en estat pur. Potser siga que en estar tan envoltats d’artificis, aquesta força ancestral continua transportant-me a la meua prenatura d’homínid. Potser em faria igual veure’l solt pels prats, corrent lliurement, però no me’n puc sostraure a tot el que representa, mític o natural.

Dia 8

Dia de la patrona i algun que altre imprevist

Avui és el sant de totes les dones que porten algun nom de les marededéus trobades. No vull entrar en l’aspecte històric de totes aquestes marededéus. La de la Misericòrdia, de Borriana, a l’igual que la de Núria, si no recorde malament, va ser trobada dins d’una campana, dins del Clot que porta el seu nom: Clot de la Mare de Déu. Com sempre, i caldria fer-ne un estudi antropològic, va ser un pastor qui va sentir que la campana sonava a dins l’aigua. Allò, en si mateix, ja era un autèntic miracle, a no ser que algun peix espasa s’infiltrara des de la mar i la fera sonar amb el seu instrument de percussió (que no hauria estat un miracle menor). La nostra devoció té més de llegenda i de mitologia que d’autèntica fe. Potser és més fàcil d’assimilar, per allò que té de poètic. És l’aportació popular, més real que l’aportació teològica… Però no vull entrar en matèria doctrinal. Ho vinc a dir perquè tot i caure en diumenge, sempre et fa sabor a festa. Amb la imatge de la mare de déu exposada a l’entrada de l’església, a la plaça Major, complim amb la revetlla: la banda local de música hi toca peces sacres. L’endemà, la missa major i la processó… Després omplim la resta dels dies amb bous, concerts, concurs de paelles, gresca als casals, alguna dansada i alguna exposició i la batalla de flors (reconvertides en confetti). Ningú pensa ja en la santa patrona. Sempre ha estat així. Som purament pagans, fins que arriba la mort, tot i que l’església s’esforça a fer-nos devots fidels… Bé, estic intentant dir que amb aquest sabor a diumenge, Merxe s’ha alçat matí, ha agranat les fulles del cedre, de la morera i de l’acàcia del jardí, l’ha arruixat perquè fera sabor a festa i quan ja es disposava a dutxar-se per assaborir un bon descans, ens ha telefonat Roger des del pis, a Borriana, informant-nos que l’aigua queia a dolls des del pis de dalt… Sort que s’hi ha quedat a dormir per ser festes, perquè els nostres estimats veïns de dalt… no eren a casa. Merxe ha protestat, perquè el diumenge passat una avaria en la rentadora ja li va fer plegar aigua mig matí. “El meu destí és plegar aigua!”, protestava indignada mentre se n’anava cap a Borriana. Ho entenc! Pensàvem que els nostres veïns eren estiuejant a Eslida, però, no. Ja feia tres dies que n’havien marxat. Però no eren a dalt. Hem hagut de buscar la filla, mentre passava el temps i queia l’aigua… Què se sent, davant la impotència de parar l’aigua? Finalment hem localitzat la filla. Els pares eren a València. Sempre les casualitats van unides… Total, que li han aiguat la festa a Merxe, mai més ben dit. En compensació, hem encoma-nat la paella. Calia recompensar l’esforç. De vesprada també l’hem recompensat anant una estona a passejar per la platja de Moncofa, tranquil·lament. Hi ha un bar molt bufó, en una placeta arraconada, on serveixen bons granisats, o bons gelats de torró. La vida continua sent una cara i creu.

            De matí, mentre Merxe plegava l’aigua, jo, com que no la podia ajudar i m’he quedat fent gestions al xalet intentant localitzar els veïns, he llegit Mirall de Miratges, d’Enric Sòria,. Què podia fer, mentrestant? Prou pena tenia.

Dia 9

Llibre d’amic e amat i una visita agradable

Inesperadament, tan acostumats a la bonança d’aquest estiu, ha arribat una bufada de ponent i hem recordat la xafogor dels bons estius. Com, sempre, s’està millor dins de casa que a fora. Al matí he estat llegint Llibre d’amic e amat, de la Carmelina Sànchez Cutillas. Tota la poesia que no he llegit durant anys, l’estic llegint ara, potser per la mala consciència d’haver tingut els llibres tants anys oblidats a la prestatgeria. Potser acabe passant-me’n, a la poesia, o agafaré un empatx que tornaré a estar uns anys sense llegir-ne. Ja sé que in medio est virtus. Però no tinc a mà un llibre de prosa que em córrega pressa de llegir. Havia començat Bella del Senyor, el brot, d’Albert Cohen. Però aquests llibres tan llargs sempre acaben per cansar-me. És la segona vegada que el comence, si bé ara el trobe més llegible. També havia començat a rellegir el Quadern Gris, de Josep Pla… Acabaré de mirar-me la poesia que m’abellisca i fins que torne al pis, ja veurem… La qüestió és no deixar l’hàbit saludable de la lectura. Què seria de tantes hores lliures sense la companyia dels llibres? D’aquests autors que n’estan darrere i em parlen, em donen noves, i bones, idees, que agraïsc tant? El meu sogre passa tot el dia cremant tabac. Jo creme les neurones. Cada u acaba fent “fum” de la seua vida d’una manera distinta.

Una visita agradable

Després de l’eixida del bou, un bou negre, valent, corredor, ha vingut a visitar-me Joan Gumbau, un company que fa dos anys que s’ha jubilat per la LOGSE, com jo. Joan, de pell nòrdica, que ha bescanviat els seus cabells rossos de jove per una encara admirable cabellera blanca, ha estat un bon company. Té ànima de poeta. Els seus versos, en panegírics o dins del món faller, són d’una gran bellesa, d‘una gran plasticitat. Llàstima que no haja volgut, o no haja tingut ocasió, de voler anar més allà. Hem xarrat de les nostres coses. Ha recordat el sonet que va improvisar en el meu comiat com a mestre i que, malauradament, no va poder transcriure. “Només tu l’has fet teu i ja ningú no el tindrà”, m’ha dit. Un sonet que va nàixer alhora que moria, bellíssim. Potser siga millor, així, tot un símbol de la nostra vida. Tots improvisem la nostra vida cada dia. El que cal és que la improvisació ens isca bé. Carpe diem… Aquest hauria de ser el lema que hauríem de llegir en llevar-nos cada dia. Però estava parlant de Joan Gumbau, que fa uns anys que va deixar de viure al seu pis de Borriana per venir-se’n al xalet, o alqueria, que diu ell, que té al Camí la Coixa, prop del camí de la Serratella. Li encanta viure en plena natura, mentre alguns ànecs alegren la vida, com en el Beatus ille… Avui l’he vist eufòric, i al final, ens n’ha dit la raó: ha de ser avi per primera volta, amb bessonada! “Seré avi per partida doble, tot d’una”. I és que en realitat, la descendència, la dels fills en primer lloc, i la dels néts o besnéts, si hi ha sort, ens ompli de satis-facció. És alguna cosa nostra que dins de la finitud de la vida perviurà més allà de nosaltres… És una mica d’eternitat, cap a la qual tendim, però que es trunca irremeiablement. Diuen els que més saben, que la culpa és de l’oxigen, que a l’hora que ens dóna la vida, ens la trau, fent envellir les cèl·lules, oxidant-les… Deixem-ho així. Jo, davant d’aquest món on són possibles els Hitler, els Franco, els Stalin, els Ariel Sharon o els Bush (per parlar dels més recents), beneïsc l’oxigen.

            Estava parlant de Joan Gumbau. Diu que té intenció d’escriure algun conte. Tant de bo. La fantasia és l’únic que vencerà l’oxigen i serà capaç de riure-se’n i sobreviure’l.

                                              

Dia 10

Beneïda mandra!

Quin dia de mandra! Beneïda mandra que és l’origen de tantes idees noves. La mandra ben entesa, és clar. Aquella que et permet de pensar, o de repensar moltes coses, assegut ben còmoda-ment al sofà de casa, o com és el meu cas, ara a l’estiu, a la terrassa del xalet. Des de la meua terrassa, ampla, espaiosa, puc contemplar el cim del Penyagolosa els dies diàfans. O em permet contemplar allò que és més proper: el cedre, que s’ha fet tan formós. Recorde quan el vam plantar, poc més d’un metre i mig. “Vindrem a passar el Nadal al xalet i ornarem el cedre”, vam dir ben il·lusionats. Però mai no ho vam fer. Els dies són freds i humnits, a la platja, les nits massa llargues, i a qui abelleix deixar el pis calentet per un pis fred i humit? A cada costat seu hi ha una morera de jardí. Una gran i una jove. El plorador, gran, el vam arrancar perquè deixava caure una brutícia que impedia parar una taula sota el seu ample fullatge. Ara hi ha un espai assolellat. Més allà hi ha l’acàcia, i al pujar de l’escala una vella jacaranda. Al seus peus, ben fullat i esponerós, un ficus benjamí. El xalet està envoltat d’altres xalets moderns, o d’alqueries que eren antigues barraques on abans passava la gent l’estiu. No necessitaven més que un recer on dormir, una taula on menjar i una cadira on seure. L’estiu es convertia en una autèntica mandra. Ara, amb la vida moderna, el xalet no és garantia de descans. La neteja és la mateixa que en un pis. Potser més si has de passar compte de regar els geranis, les clavellineres, els rosers, les sabines que rodegen la tanca…, o has de plegar les fulles de la morera que cauen… Ens hem complicat la vida, en ares de la modernitat. Però qui tornaria a viure en una mera barraca? Jo sóc dels que sacrifique a gust una estona de mandra per la higiene, per una millor comoditat, per la bellesa d’una rosa, per l’elegància d’un cedre, el fullatge ombriu d’una morera. Ja vam patir en la nostra infantesa, a causa de la miserable postguerra, el fred de les nits de l’hivern, la manca d’un bany o d’una dutxa quan el cos t’ho demanava, l’esbart de mosques apegaloses, la manca de roba o del calcer adients, o l’alegria d’una taula ben parada. O sóc dels que puc alçar la mà. Però, ara, a més d’estar bé, còmodament assegut, puc gaudir d’un matí, o d’una vesprada de mandra. Contemple les figueres i les pruneres que hi ha plantades en els xalets del costat. Són xalets antics, com els amos. Aleshores ningú pensava a plantar una morera o un cedre. La terra calia aprofitar-la. I hom hi plantava arbres que donaren fruita d’estiu: figueres, pruneres, presseguers… Aquests arbres, quan els hi veig, em transporten a la meua infantesa. Quan eixíem al terme i, en companyia dels amics, visitàvem els arbres de la nostra propietat (dels pares, naturalment), o els arbres dels veïns. La veritat és que tant les prunes com les figues no s’han valorat mai i ningú es molestava perquè la gent satifera el seu desig de tastar-ne unes poques. La meua àvia materna, recorde, encara va fer un any o dos melmelada de pruna. Però era un cas rar. També feia un codonyat boníssim. De vegades la visitava perquè cada vegada que ho feia, me’n donava una talladeta… Mentre fixe la mirada en una albrízia bellíssima, en unes palmeres que alcen orgulloses el seu plomall per damunt d’uns xalets de més allà, beneïsc la mandra que em permet fixar-me en aquests detalls que em passen desapercebuts quan decidisc llegir, o escriure, o fer petar la xarrada…

Demà serà l’onze de setembre. Abans n’hi havia un, el de la diada nacional de Catalunya. Després vam comptar amb l’onze de setembre a Xile. Quan l’any passat s’hi va afegir l’onze de setembre nordamericà, en comptes de sumar-ne tres, només n’hi ha quedat un fora de la premsa catalana: l’11 S NY. Ja en parlaré demà. Ara tinc mandra.

Dia 11

Onze(s) de Setembre

Ja s’ha dit tot de l’11-S NY. Fins i tot que els nordamericans, després d’admetre que hi ha gent, estats, que els odien, comencen a preguntar-se per què. “That’s the question, newyorkers”. Jo no us odie, novaiorquesos, nordamericans. Crec que no odie ningú perquè no porte l’odi a la sang i crec que ha de ser un sentiment a desterrar. Ja he dit que intente racionalitzar les meues idees. I l’odi és un sentiment que s’entén com una reacció primària, perquè abans érem homínids i la defensa, la mort a l’enemic, era la base de la supervivència. I els pobles que passen gana, els que se senten explotats, els que aspiren a viure dignament, en una paraula, però senten la seua frustració davant del capitalisme liberal i anorreador, se senten derrotats i acumulen odi quan se senten impotents davant la manca de sensibilitat de les grans potències, del gran capital. Si arribem a saber el per què d’aquest odi, doncs, i sabem rectificar (els europeus, amb el pensament grec al nostre darrere, ai las, tan humanista) podrem evitar la caiguda de noves torres bessones, de la torre Eiffel, del Big Ben… Si no, haurem convertit Caïm en un àngel i Abel en Bin Laden.

Per poder rectificar ens hem de fer una nova pregunta, consecutiva, com?. Com evitar que el món deixe d’odiar-vos, oh amics norda-mericans. Oh compatriotes europeus, que no estem lliures de culpa. La resposta és la de sempre: justícia. Que ve de just. Ser justos amb els miserables del món, oferint-los amb la nostra ajuda, la possibilitat que ells es guanyen la vida (és clar que caldria controlar els dictadors que els han dut a la misèria, en connivència amb els governs dominants del món. Amb el rerafons del capitalisme i l’explotació I és que sempre ix el capital pel mig, redéu!). Però si no ho fan, si no ho fem, deixarem de lamentar els vostres/nostres morts, tot i no deistjant-los, empenyant-vos, empenyant-nos, en la vostra/nostra prepotència. Crec que aquest Bush, si s’ha fet la pregunta, no ha trobat (o no vol trobar) la resposta correcta. No és home massa intel·ligent, vull dir just. O no el deixen ser… La resposta bèl·lica que ha rebut de Caïm, vol tornar-la un cent per cent. Així, no hi ha odi que s’acabe en mil anys. Ni morts. Algun dia us envairà, ens envairà, com una marabunta. Aleshores la resposta que sabíeu, que sabíem, no servirà de res.

Me’n vaig a passejar. Està núvol i fa fresca. La mar, la vista de la mar, em donarà la resposta justa.

            Quan en torne, com que he acabat de llegir el llibre de Carmelina Sánchez Cutillas, Llibre d’amic e amat, en repassar la resta de llibres que em queden per a llegir, m’he topetat amb L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer. Com que és l’any Verdaguer, li he volgut tetre un petit homenatge tot començant a llegir aquest poema èpic. El poema comença amb la lluita de dos naus, en plena mar, una de genovesa i una de veneciana. Hi ha uns versos que no vull passar per alt i que, si haguera volgut evitar tota la parafernàlia televisiva entorn a aquest 11 de setembre, m’hauria resultat impossible.

                       Amb cruixidera i gemegor s’aferren,

                       Com espatlludes torres que s’aterren

                       Trinxant amb sa caiguda un bosc de pins;

                       I entre ais, cridòria i alarit salvatge,

                       Ressona el crit feréstec d’abordatge

                       I cent destrals roseguen com mastins.

            Per si la imatge no ha estat ben eloqüent, digna del millor Nostra-damus, Verdaguer continua uns quintets més endavant,

                       Ofegant lo brogit de la batalla,

                       Un llamp del cel davalla

                       De la nau veneciana al polvorí;

                       Se bada i roda al fons del Vesuvi,

Mentres romp la de Gènova un diluvi

D’escumes, foc i flama en remolí.

Càrrega i nau les ones engoliren…

Continua el poema. No cal subratllar tantes coincidències. I és que la vida, la lluita entre els homes, la lluita pel poder i pels diners, arriba als primers dies de la nostra existència i, si l’evolució humanan, intel·ligent, no ens hi du, cosa que cada dia dubte més, ens acompanyarà fins al final. Llàstima que les tres religions monoteistes ens hagen fet creure en l’esperança d’un cel futur i no ens hagen educat per a fer-lo en la terra. Hauria estat el més segur.

            Jo continuaré celebrant, per aproximació, l’11-S, diada de Catalunya, com el 25-A, diada Nacional per als nacionalistes valencians. Entenga’s ací la paraula nacionalisme, com a desig de viure, i de conviure, amb la pròpia identitat. Els nacionalismes imperialistes, anorredors dels altres, m’aclaparen.

            Continuaré, fins on puga, el poema verdaguerià.

Dia 12

Quina parella per a jutjar per crims contra la humanitat!

En què es diferencien G. Bush i JM Aznar, a banda del bigot? Que el Bush, quan amenaça amb envair l’Iraq, se’n riu de tothom, i l’Aznar, quan li vol fer costat, tothom se’n riu, d’ell.

No m’agrada, el George W. Bush, ja ho he dit. Crec que és massa descarada i bèl·lica la manera com intenta aconseguir el control de les fonts energètiques de l’Orient Mitjà. Amo del món, creu que pot prescindir de la resta d’estats. Però tot i les raons que poden tindre els grups terroristes per anar contra els Estats Units (representants del capitalisme del món occidental, al cap i a la fi), tampoc no em fan gens de gràcia. Ni el Saddam, expert dictador i genocida. No caiguem en el parany d’estimar una víctima com aquesta. Però, si els terroristes és evident que provenien d’Aràbia Saudita, n’estaven finançats, per què tant d’enrenou amb el Saddam i no s’ataca el règim autoritari, repressor, retrògrade, antiquat, saudita? Que en tenen el petroli segur? Així, doncs, per què ens venen el terrorisme com allò que s’ha de combatre? Ens volen ensarronar, ja s’hi veu… Els grups terroristes, no ho dubte, poden resultar tant o més perillosos per a l’estabilitat mundial que el G. W. Bush, i no tenen ni un electorat ni un Parlament que els en demane explicacions. Què serien capaços de fer si tingueren el material armamentístic necessari a les seues mans? Ho pense, aquests dies entorn a l’11 de setembre i potser molts d’ells s’ho pensarien poc a acabar amb el món occidental si estiguera a les seues mans. No he de caure en la trampa de fer costat a cap fanatisme, i menys si es basa en principis religiosos d’un integrisme talment com el musulmà. Pense que si algun dia pogueren acabar amb les fonts de combustible de l’Orient Mitjà, estaríem d’acord els progres del món occidental a retornar als temps dels gresols?… Crec que no. L’únic que crec és que ha de ser amb el diàleg i la justícia social, si és que s’hi presten, com s’ha d’acabar amb aquests grups. Minar-los el suport que poden tenir de tots els desgraciats del món, que, per desgràcia, van en augment.

Avui he fet unes passes sense crosses. Demà estaré baldat. Però qui no ho intenta a poc a poc, no ho aconsegueix.

Dia 13

L’Arlàntida de Verdaguer, desaprofitada

L’he dedicat a la lectura de l’Atlàntida. Tot i ser un poema que avui resulta difícil de llegir i d’entendre per a la major part de mortals catala-noparlants, pels elements mitològics, pel llenguatge una mica arcaic en l’ús de certes paraules, de l’article lo i dels possessius simples, he fet l’esforç de no decaure en la batalla. Quan l’estava llegint, en mig de tantes batalles titàniques, de continents que s’esberlen i s’enfonsen, de mars i d’oceans que es retiren dels continents o els envaeixen, d’incendis que cremen immenses serralades…, pensava que bé se’n podria fer, del poema, una sèrie televisiva a l’estil de Bola de Drac. Els elements fantàstics, hi són. L’argument, amb l’enfonsament de l’Atlàntida i dels atlants, atractiu. No hi manquen els elements mitològics grecs de tanta bellesa plàstica.  No sé com els japonesos no han estat capaços de descobrir una peça tan universal. Recomanaria a la Generalitat Catalana que n’enviara un exemplar a l’ambaixada japonesa. I si fóra possible, traduïda, a fi d’evitar la mandra d’una traducció difícil (que hauria de ser en prosa, naturalment). Aleshores el Jacint Verdaguer es convertiria en un autèntic escriptor universal. Potser després podrien dur a la pantalla Canigó, Tirant lo Blanc… La nostra literatura (amb el concurs de la imaginació desbordada dels japonesos a l’hora de reconvertir-ho en dibuixos)  eixiria guanyant. En fi, que deixem perdre grans oportunitats.

            En continuaré la lectura fins a véncer jo mateix els elements.

Dia 14

Sopar amb Tico Marçà i Dolors

L’oratge continua rúfol, amenaçant pluja, frescot. I jo m’he entossudit, davant la dificultat d’eixir a passejar per culpa d’aquest temps, a acabar de llegir el poema d’en Verdaguer. I, al final, l’he acabat. No m’he deixat cap vers per llegir. A mida que avançava, se’m feia més comprensible. I si el tornava a llegir de cap nou, imagine que encara ho seria més. L’Alcides, Hèrcules i Hesperis potser acabarien sent vells coneguts. Però, bé, Colom ha albirat el nou continent i la llegenda de les joies oferides a l’il·lusionat navegant per la reina Isabel ha florit de nou. Per què té més poder la llegenda que l’estricta història? Què en diria el valencià Miquel de Santàngel si s’assabentara que Colom va poder salpar cap a la recerca de les Índies avalat per les joies de la reina Isabel i no pels seus diners?… De raó és que no haja volgut deixar veure els seus ossos. Deu estar ben ofés.

            Avui s’ha acabat ja l’exhibició del Minotaure. Dos bous braus de vesprada i una embolada per la nit. El bou, tot s’ha de dir, convoca molta gent. La gent, als cadafals, tret del moment de l’eixida, xarra i sobretot, menja. Quina alternativa hi hauria perquè la gent s’hi reunira tant massivament, en una plaça, per a xarrar i menjar? Perquè la resta dels dies, a Borriana, quan ixes a passejar, al vespre, els carrers i la plaça estan buits de gent. En això m’encanta Dénia, que té aquell carrer que desemboca al port, sempre tan ple de gent asseguda a les voreres dels bars o restaurants. O la plaça de Santa Clara, a Castelló, per dir dos exemples. El concurs de paelles també convoca gent. I una desfilada de moros i cristians. Però el bou conserva aquesta aurèola de mitologia popular, com si formara part d’aquells déus pagans que ens van fer perdre, que no la té cap altre espectacle.

            Per a compensar-ho, han vingut a sopar Tico i Dolors. Hem parlat d’altres coses, de les nostres. Fins i tot la meua jubilació escolar, de temes escolars. L’augment de la matrícula a causa de la immigració i la integració dels fills dels immigrants en la nostra cultura. Perquè de cara als pares, l’administració ho té clar. Només pensa en termes espanyols. Vull dir, en termes castellans.

Si més no, en aquest dia, tot no han estat bous. Tinc, a més, una exposició de pintura valenciana del segle xix pendent per a visitar a la Mercè, a més de la de l’escola de pintura, de patchwork, de vainica i de boixets que he anat a veure a la seu de la Caixa Rural. Un autèntic delit, l’esforç de les dones (perquè els treballs en teles encara són només dones les que els fan, tret d’alguna honorable excepció). És la creació popular, tant bella, amb una creació artística tal, que supera la de molts artistes consagrats. Imagine que tots els que han anat a veure els bous no han tingut la delicadesa de passar per aquesta exposició. Ni passa-ran a veure la de pintura del segle xix. Aquesta és la llàstima. O la causa.

Dia 15.

Nostàlgia i amics perduts

He volgut arribar a la mar però no hi he pogut. Ja sabia que l’excés d’’exercici del vespre em passaria factura. De tota manera, mentre m’hi dirigia per la vorera, m’he trobat amb el matrimoni de R. Abella. Quants anys que, estiuejant a Borriana, no els havia vist! Hi vaig tenir una certa relació, o millor dit, coneixença, a través de V. Franch, quan estàvem tots plegats formant part de l’ABC (Agrupació Borrianenca de Cultura), lluitant per la nostra cultura i per les nostres llibertats nacionals, durant la Dictadura. Durant un moment, en veure que el pas del temps no passa de bades, m’ha vingut a la memòria, tanta gent com hi vaig conéixer i tanta gent com va abandonar l’escena pel fòrum. Tantes portes com s’obrien, i tantes com se’n van anar tancant, cada una per una raó diferent. Entre elles, durant uns anys, la del mateix V. Franch. Vam voler passar de la cultura a la política, i érem tan inexperts, que la vam emplastrar. Es tractava de trencar l’aliança, unes setmanes després de les primeres eleccions municipals, amb els aliats de l’UGT. Alguns de nosaltres, integrants del PNV, no enteníem com es podia trencar cap aliança tant poc de temps després si els de la UGT no havien fet res en contra ni havíem començat a aplicar el programa. L’oposició a V. Franch es va pagar amb insults, acusacions de traïdors (¿) i algun recordatori personal. En fi, ara ja ha passat i em torne a parlar amb en Franch, si bé la relació ja no serà mai tan franca com com va arribar a ser. Però aquesta no era la porta en què jo pensava. Això vaig rumiant mentre veig la criatura que el matrimoni porta en el carret. Diuen que només té un mes. És el fill de la filla major. Doncs, sí, és petit com un anyellet, morenet. La mare i els avis somriuen ben complaguts. R. Abella diu, quan li dic que deu sentir-se ben pagat, que ja és el tercer nét. Mare meua, com passa el temps. Les dues filles que té eren unes mocoses quan les vaig conéixer… Les portes en què jo pensava, són aquelles que ja saps, intueixes, que no tornaràs a traspassar de nou. Arriba un dia i, potser sense saber-ho, sense haver-ho ni imaginat, és la darrera volta que saps que les traspasses. No t’ha donat temps ni a dir adéu a la casa. És per exemple, l’última vegada que vaig traspassar la porta de la família L, la de la família S, o la dels B. Més de les que voldria. M’he preguntat més d’una vegada en quina manera he pogut jo tenir-ne culpa. Perquè tot i que objectivament no m’hi trobe culpable, un jutge imparcial potser m’hi trobaria en part, si més no. Amb la família L tant jo com la meua dona, quan van patir un lamentable accident, els ho vam donar tot. El nostre temps i el nostre consol. Moltes hores de la nostra vida, fent-los companyia a la clínica, després a casa, ajudant-los en tot el que vam poder. Però ve un dia que se’t riuen als nassos de la teua professió, notes una desconsideració repetitiva i…, has de decidir que potser, siga pel shock o perquè forma part del seu caràcter, aquella amistat s’ha de tallar. I ja portàvem anys d’amistat! Se’t trenca el cor. Amb S. va ser diferent. Potser, si haguérem sigut més intel·ligents, no hauríem arribat tan lluny. Però de vegades confiem massa en els amics i ens posem una bena als ulls. Només quan s’arriba al màxim de les exigències, és quan te n’adones. S. havia muntat una empresa amb P., amic de tots dos. La van muntar pel seu compte i només m’ho van comunicar quan ja era un fet. Però pocs mesos després, en què per raons personals van renyir, S. em va exigir que trencara amb P. i que li negara la paraula sense que jo poguera demanar-li la seua explicació dels fets. Quan en vaig saber l’explicació per P. i li vaig fer saber a S. que jo no podia immiscir-me en els seus assumptes personals (o empresarials), aquest em va consi-derar un traïdor. O estàs amb mi o estàs contra mi. Aquesta postura, és la que ara vol fer-me empassar l’Aznar. I és que els dos tenen una mamadeta de petit dictador. Això de petit fa referència a l’aspecte físic, només.  Amb els B. nosaltres no vam tenir personalment res, la meua dona i jo. Merxe tenia un familiar pròxim, fadrí que, quan va emmalaltir, va demanar a les nebodes que si el cuidaven, repartiria equitativament la seua herència. Tres nebodes se’n van voler fer càrrec. Però dues, no. La mare dels B., i les seues filles en nom seu, van declinar la invitació. Però van voler que la resta de nebodes també ho feren. Que portaren el familiar a una residència i que després de morir ja es repartirien el que quedava. Com s’hi van negar, a poc a poc la relació es va anar perdent i es va transformar en allunyament. En fi, el lector si vol, pot escoltar l’altra part. Jo continue sentint-me innocent. Però continue lamentant totes aquestes portes que un dia es van tancar definitivament…, per a sempre. Una llàstima! Sempre m’ha agradat que les portes de ma casa estiguen obertes a les meues amistats…, si són sinceres, perquè ja no saps què pensar ni què dimonis pensa la gent quan es diu amic…

Dia 16

Fartet de l’espanyolisme carpetovetònic

Aquesta matinada ha plogut durant uns deu minuts amb tanta força, que si dura una hora més, ens hauríem negat. Després ha plogut amb més suavitat. El meu fill diu que si no haurem de tornar al pis abans d’acabar el mes. És per a repensar-s’ho, perquè amb aquesta persistència en l’oratge, tan rebolicada, si perds el plaer d’estar a l’aire lliure, ja no et queda res. Al pis estàs tant o més còmode, tens el treball (el meu) més a mà (amb la biblioteca, l’internet, en què pots consultar els diaris del dia, et pots comunicar per correu electrònic…)

Però no volia parlar de l’oratge.

Volia deixar ben clar, després de tants dies de pressió mediàtica ideològicoespanyola, que com més sent parlar l’Aznar i els seus acòlits (i alguns socialistes com l’Ibarra), com més volen fer-me combregar amb el pensament únic, més fàstic i vomitera m’entra de pertànyer a aquest Estat ranci que produeix aquests cervells tan avinagrats. Jo només tinc una nació, i ja us podeu imaginar quina és.

Dia 17

Piscina i prosa literària: Henri Troyat

Per fi he tornat a la piscina. Mai no imaginava que la piscina arribaria a ser tan amiga meua. Part de la meua vida. Com l’he enyorada aquests quinze dies que ha estat tancada per aturada tècnica! Piscina dels meus amors! I és que dins de l’aigua, en aquell estat semigràvid, és com millor em trobe per a realitzar els exercicis físics i anar rehabilitant la cama. Quan l’he vista plena d’aigua, amb el jacuzzi bombollejant l’aigua, quasi arribe a l’orgasme. Després d’una lleugera dutxa per a no notar la diferència d’aigua, hi he entrat, m’he assegut sobre els brolls d’aigua, i he posat la cama per a fer córrer la sang i trempar els músculs. Després he iniciat els meus exercicis, fent treballar el genoll. El temps m’ha passat volant.

Com que avui el dia torna a estar rúfol, he decidit deixar per un moment la poesia i tornar a la prosa. He triat entre tots ells el d’Henri Troyat, traduït i editat per Planeta, que ja havia començat a llegir feia uns anys. He començat a llegir les primeres narracions que es recullen sota el títol de Sortilegio: Hechicerías, El filántropo, El velador… M’ha sorprés no solament la seua prosa, sinó la meua ignorància sobre Henri Troyat. És un gran contador del que avui podríem anomenar ciència-ficció. No exempt d’un gran ull per a l’anàlisi psicològica, com a descendent rus afincat a París, fa ús de l’humor en tots aquests relats (llegiu especialment El velador). Però, a més, és especialment l’originalitat i el missatge d’El filántropo la que més m’ha cridat l’atenció fins ara. Continuaré llegint-lo.      

Dia 18

Internet que no va i la bellesa de Raquel

Aquest matí, després de fer els meus exercicis a la piscina, he anat un moment a casa. Com que hi havia d’estar un parell d’hores, m’he emportat l’ordinador portable per veure el correu electrònic endarrerit. I, com tantes altres vegades, sense saber per què (no he tocat res des del dia anterior en què tot funcionava perfectament), internet em donava error. És el misteri de la tècnica Igual et permet fer la volta al món que et deixa tirat en el primer revolt de la xarxa. Davant d’aquesta repetitiva impossibilitat, he représ aquest dietari. Després, entre els papers que tinc a l’escriptori, hi he descobert entre altres fotos la de Raquel. Raquel no és la meua filla ni la meua néta. No és família meua. Però no em desagradaria gens, si més no mentre Raquel no canvie substancialment, físicament i socialment. Raquel és una de tantes alumnes com he tingut. Una alumna a qui vaig impartir Anglés els dos darrers cursos de la meua professió quan vaig baixar a Primària. Raquel ho tenia tot: una cara angelical, una educació exquisida, una simpatia natural i uns ulls blaus i unes pestanyes precioses. A més dels cabells rossos, eren els ulls i les pestanyes els que donaven vida a aquella cara angelical i els que feien que la seua simpatia destacara encara més. Quan va prendre la comunió va tenir la delicadesa de regalar-me una foto. Fa uns tres o quatre anys. Ara ja ha crescut i se li ha estirat tot: el cos i la cara. Però el seu rostre encara no ha perdut la seua bellesa. De tota manera, pense conservar la foto que em va regalar per sempre. La bellesa d’aquell moment, el seu rostre somrient, els seus ulls tan expressius, les seues pestanyes que se li n’ixen, quedaran per sempre van quedar atrapats en aquell feliç instant. I la vida, si bé ho mirem, està feta de fugissers instants. Tant de bo que tots foren tan preciosos com el que atrapà la bellesa infantil de Raquel.

Dia 19 

Compromisos veïnals no desitjats

Al final els nostres veïns de xalet no vindran a dinar. Fa uns anys que ens coneixem, però mai no havíem creuat més de deu paraules (amb tant d’accident meu, sempre ocorreguts durant l’estiu, ho feia impossible) Però ara que ell, E, s’ha jubilat i passa més temps a la platja de Borriana (i jo, de moment he trencat el malefici dels accidcents estiuencs), parlem més. Tenen unes nétes molt simpàtiques. Sempre que ixen a l’escala i ens veuen asseguts al jardí, ens saluden molt amablement. La petita, Alexandre (no us havia dit que resideixen a París? Són emigrants o fills d’emigrants que van haver-se de guanyar les faves lluny del seu país), que té dos anys i mig, ha aprés el meu nom i cada vegada que ix a l’escala, el repeteix estiga jo o no al jardí. Fa poc els vïns, E. i J., es van empenyar que visitàrem la platja de Xilxes en saber que feia temps que no hi havíem estat. “Està molt canviada”, ens han dit. I per no fer-los un desaire i quedar-hi bé, hi hem accedit a anar-hi. Ella, J, és molt fina i educada si li caus bé. Però ell és d’aquests que t’ho donaria tot, que s’ofereix a fer-te un favor, però no sap fins on ha d’arribar en les seues exigències. I quan ha sabut per boca nostra que a Borriana hi ha una casa que fa uns arrossejats per a llepar-se els dits, sense prèvia consulta, ens ha dit “doncs divendres encomanarem un arrossejat i ens el menjarem ací” (al nostre xalet). “Jo portaré uns caragolets en salsa la mar de bons”. I què li podies dir? Si t’hi negaves, si no hi havia cap motiu real que ho impedira, es podia molestar. I encara no havia quedat el compromís mig acceptat, ha dit: “i la setmana que ve farem una mariscada, que jo tinc al congelador unes sépies, unes galeres, compraré clòtxines i unes cloïsses, i veureu quina salsa més bona faig…” Merxe és molt mirada per a aquestes coses i no li agrada que l’avassallen, però s’ha vist entre l’espasa i la paret. “Ja l’encomanaré jo, l’arrossejat”, ha dit. Però quan la visita se n’ha anat, s’ha queixat de seguida, “en quins embolics ens posa est home. Amb la panxa enorme que té” (és cert, té un estómac colossal), “no pensa més que a fartar… A mi em traurà les ganes de menjar!” I no es llevava el compromís de la setmana del cap i només pensava a veure com podríem evitar-lo. La sort, de vegades juga a favor. Juga en casa. No sempre tot està en contra nostra. Ahir vaig anar al dentista. Era una cita que ja coneixíem. Però en tenia a posteriori una segona. Quan ja en casa Merxe ha mirat el paper per a comprovar quina era la següent cita amb la dentista, ha comprovat amb entusiasme que era per a l’endemà, divendres, al matí. “Ja tenim l’excusa”, ha dit. “Com vas a menjar-te l’arrossejat amb el morro unflat i l’empastament acabat de fer!” I ha desencomanat l’arrossejat per a quatre… Però tot seguit ha pensat que ens el podríem menjar dissabte, per a tres (comptant-hi el nostre fill solter), perquè, amb l’excusa que de vesprada ens hem de vestir per a una boda i el temps ve ajustat, qui podria renunciar a un arrossejat tan bo, regat amb un Marina Alta?…

Dia 20

No a les classes d’anglès i JA Fluixà

Després de córrer tres llocs diferents i de signar dues instàncies,  he decidit no matricular-me d’Anglés. Ho volia fer per a perfeccionar l’audició, el listening, no perdre el poc d’anglés que voluntariosament he anat aprenent al llarg de molts anys, i tenir una excusa per a obligar-me a eixir unes vesprades de casa i relacionar-me amb una gent que se suposa devien tenir un bon nivell cultural. Abans de fer-ho, se m’ha ocorregut parlar amb una companya que cursarà tercer. Quan li he parlat dels meus objectius, m’ha reco-manat taxativament: “No t’hi matricules”. La raó era perquè tal com lliscava l’ensenyament, no aprofundiria en el meu listening, ja que el professor parlava poc i es limitava a explicar un poc de gramàtica i els alumnes a fer els exercicis, “ara veges quina paraula falta en aquesta frase, ara fes unes frases imitant aquest model…” Més que això ensenyava jo als meus alumnes, és de veres… Em pregunte com és que una Escola Oficial d’Idiomes (una seua delegació) no s’esmera més a donar uns coneixements més alts a uns alumnes ja adults, amb una formació acadèmica alta. M’he desil·lusionat. Doblement. Perquè a més de no poder aconseguir els objectius que m’havia proposat, hauré de buscar una altra manera de poder relacionar-me d’alguna manera amb la gent i no tancar-me en casa. La gent, tòpicament, sempre et diu: “Tu, com que t‘agrada escriure, ja tens amb què distraure’t”. I, sí, m’hi distrac, escrivint. I llegint. I mirant alguns reportatges culturals o viatges a través de la tele. O xarrant amb la dona i els fills. O mirant la posta de sol… Però tot i que diem que les relacions amb la gent resulten difícils; la gent ens desenganya (també desenganyem); que és estúpida…, doncs això també forma part de la vida perquè la vida ens ha fet gregaris, un poc estúpids, però la solitud, de vegades, resulta més estúpida!

            Quan Merxe ha vingut de casa de fer la neteja per al nostre trasllat al poble, m’ha dut la revista CLIJ. L’esperava. J.A. Fluixà, que m’atribuí en una anterior entrevista la qualificació d’aparentar ser un senador romà, em va fer una llarga i intel·ligent entrevista que ara hi surt publicada amb profusió de reproduccions de cobertes o il·lustracions de les meues publicacions. A més de la satisfacció personal que em produeix veure en coberta el meu nom (hem de fugir de falses modèsties) i veure-hi reflectides les meues idees sobre l’art d’escriure, el per què i la tècnica…, em satisfà com a escriptor valencià en català. De vegades patim la falta modèstia de no promocionar-nos, o no deixar que ens promocionen. I la nostra literatura (estem fent un gran esforç per a dignificar-la) deu tenir el reconeixement que mereix a escala estatal i on faça falta. Que sempre ens queixem que ixen promocionats aquests i aquells altres… Gràcies a Fluixà i a la seua decisió de promocionar noms valencians a través de CLIJ, noms com el de Vicent Pardo (el mes de març), o el meu, ja som més coneguts enllà de les nostres fronteres. Gràcies.

Dia 21

Compromisos socials

Avui he anat de casament. Durant tota la matinada pensava que l’acte eixiria aigualit, per la quantitat d’aigua, acompanyada d’esplendorosos llamps i sonors trons, que ha caigut. Fins i tot un llamp, o una part d’ell, una centella, per exemple, ha anat a parar en una de les cases del carrer Sant Vicent, ha tombat una part de la cornisa i han hagut de molestar-se els bombers per evitar qualsevol risc de mals majors. A mitjan matí el cel ha començat a escampar, no sense que lluïren durant unes hores aquells cúmulolimbus gegants, blancs, esplendents, escumosos, retallant-se en el blau esfereïdor. Un ventijol ha començat a desemboirar les muntanyes i aquestes han començat a perfilar-se sobre l’horitzó. Almenys la núvia (germana de la meua nora, Mònica), i imagine que el nuvi, hauran començat a respirar més tranquils. Les núvies, sobretot, esperen aquest dia com el dia més important de la seua vida i tot i que la pluja és, o era, senyal de fertilitat, aigualeix la festa. La núvia vol lluir amb tot el seu esplendor el seu vestit blanc (que abans era símbol de virginitat i avui, tret d’honroses? excepcions, forma part del show espectacular (i com diria Joan Garí, especular).

            Un casament, com la festa del bou al carrer de què parlàvem més amunt, continua formant part del nostre mite ancestral tot i que, com el bou, ha perdut molt de l’encant d’altres temps on les festes duraven dies i el menjar (sempre ha format part central i essencial de tot esdeveniment) era indicador de l’estatus social familiar. Tot i que els nous temps ens asseguren a través de les estadístiques que no sabem si aquell enllaç serà durador o té grans probabilitats d’acabar com el ball de Torrent. Més ho val així, mentre no acabe amb violència passional, eixida i solució que alguns esperits obcecats veuen com a única possible. Dic que més val així perquè a causa de l’integrisme religiós, sobretot el catòlic, aquests enllaços eterns, per més gran i sincera que siga la promesa de fidelitat, d’estimar-se de per vida, no forma part de l’essència ni naturalesa humana per més que culturalment ens hagen forçat per raons diverses, religioses, filials o econòmiques, a dur a terme. La procreació és promíscua i la tendència de l’home és a procrear quant més millor, assegurant-se la seua descendència. Només el fet sòcio-cultural priva l’home d’aquest ús i abús i a la dona de triar en cada moment el mascle més adequat. Per tant, si falta l’amor i no s’hi estableix una nova relació d’amistat o de companyia, per exemple, i la convivència es transforma en coexistència, més val plegar.

            Quan arriba el moment del convit, és quan es manifesta amb tota la seua naturalesa la classe dels nous esposos i dels convidats. El banquet pot esdevenir pacífic, formal o sorollós, amb intermina-bles que es besen, dirigits als novençans, als padrins, als pares, sogres i consogres… I els fan actuar igual que als micos. Ara ho trobe una mica desfasat. Abans hi havia una raó per a tota aquesta escenificació, quan els promesos se suposava que arribaven verges i innocents al sant matrimoni i havien d’amagar en públic els seus efluvis amorosos i només podien fer ús de les relacions (que es poguera saber) una vegada contret el matrimoni. Ara que van a l’altar farts de besar-se i qui sap si d’haver mantingut una normal relació, tanta exigència de besos…, forma part del teatre, del mite ancestral… Quan més inhibició hi ha per formació cultural dels instints primitius, més es manifesta, encara que de vegades jocosament, el desig que els promesos comencen el preludi del que serà la consumació de l’enllaç en la nit de noces durant el banquet … Allò més perillós fóra que l’exigiren en públic. (Us imagineu en la boda de la filla d’Aznar amb l’Agag, el rei, la reina, i la resta de notables convidats demanant a crits i picant els coberts que se besen! Que se besen! Debajo de la mesa, no se besarán! Encima de la mesa, no se besarán! Igual que la palmera del desierto, no nos moverán!? Tot i que hauria estat un acte potser graciós, que haguera trencat tots els esquemes, divertit, sabem que hi ha coses que formen part de la intimitat. I del bon gust. Que dure.

            El sopar, que constava bàsicament d’un plat de sis llangostins amb dues salses, un llenguado a la menière, un sorbet de llima, cuixa de corder amb unes creïlles al forn, ceba i pebrera roja, regat amb vins i cava, una variació de gelats acompanyats de varietat de fruita, pastís, café i licors, ha estat molt ben guisat i molt ben servit. He demanat després un sorbet d’orujo. He fet uns petits glops però els seus quaranta graus m’han desanimat a continuar bevent-ne. Hem de conservar la salut i la serenitat. Que no es diga! Jo sóc pacífic, formal i poc sorollós, almenys, ho procure… El cel estrelat i seré sobre la vall envoltada de muntanyes, al paratge de les Coves de Sant Josep, a la Vall d’Uixó, em diu que sí. Que cal conservar la serenitat.

Dia 22

Final d’estiu sense mar

Tenia la intenció d’anar a acomiadar-me de la mar però he preferit no forçar la cama ara que estic millor i que cal anar a poc a poc. He passejat pel jardí, que ja sona a final d’estiu, contemplant les flors, algunes de les quals encara estan tan fresques i bledanes com al principi de primavera.

            Cada any és el mateix dilema. Et dol anar-te’n i tornar al pis a causa de la tranquil·litat de què gaudim ací, però per l’altra la ciutat, amb tota la seua gent, també crida. I sobretot la rutina del pis, on ho tens tot, Internet inclòs, que et permet afrontar nous projectes literaris…

Dia 23

Escriure i reescriure

Dilluns, he acabat de llegir els relats d’Henri Troyat. Com que em queden unes novel·les dins de la seua obra, he decidit emportar-me-la a casa. Veuré si trac un poc de temps per a poder anar llegint. ¡Tinc tants projectes per a aquesta tardor! Ara, de moment, he decidit traduir uns capítols aprofitables d’una narració juvenil i refer-ne la resta. La novel·la la vaig enviar a un concurs i em van dir que li mancava un poc d’emoció de cara al públic a qui anava destinada. Potser, sí, tot i que jo pense que tenia la suficient trama per a agradar. Ara veig que tenen raó, que caldria millorar-la a partir del capítol 5é. M’hi vaig a posar. No m’agrada encabotar-me pensant que només jo tinc la raó.

Dia 24

Onomàstica de Merxe i tornada a casa

Dia de la Mercè. El sant de Merxe. S’ha llevat un dia fresc. Com que l’home del temps no dóna perspectives que l’oratge puga millorar, Roger, el meu fill gran, diu que si no ens en podíem tornar al poble. Merxe ho accepta i diu que anirà portant “bultos” a casa. Que Roger ja durà allò més pesat, la tele, el vídeo, el microones… Cada any que hem vingut a passar l’estiu al xalet, és el mateix ritual, Merxe diu que se’n cansa i que ja podríem anar comprant algunes coses i deixar-les al xalet a fi que els “bultos” siguen cada any menors. Li dic que bé. De moment hem hagut de canviar la taula del menjador (d’aquestes que fan de conglomerat) i les cadires per unes de forja que pense que duraran generacions (només pel pes, ningú tindrà massa ganes d’arrossegar la taula ni les cadires). L’estada cada any al xalet ens costa diners. Entre atifells, repara-cions, compte del jardí i algun moble que cal reparar o canviar, no m’íx debades. És clar, que algú ho voldria això. Ja qui s’ho gasta en una setmana de viatge i la resta ha de suportar el calor de casa o el soroll de la ciutat. Mirant-t’ho així, encara guanye diners.

            Deia que era el sant de Merxe i que ha hagut de fer viatges al poble per a tenir-ho tot al seu lloc quan a la vesprada tornem a casa. Sort que el dia era fresc i no ha suat gens, tot i que una dutxa sempre repara. Després d’una migdiada reparadora, hem tancat el xalet.

            Quan hem arribat a casa, jo m’he retrobat amb el meu món. El meu despatx i els meus llibres. Encara he pogut llegir el diari del dia per Internet. Ella, més tard, no ha volgut perdre’s la processó de la seua santa, amb els cabuts o capgrossos que corren davant davant de la processó acaçant els xiquets. És una processó simpàtica. Si totes ho foren així, la gent hi assistiria més, o els més joves. Ara, a fi d’omplir-la de gent, hi desfilen fallers i falleres, els integrants dels conjunts de balls i danses, la comissió de bous i altres elements folclòrics. Al final, pur teatre, mancat de sentit. La mare de Déu de la Mercè, que em cau simpàtica, que m’ho perdone.

Dia 25

El Camí d’Onda

M’he retrobat amb el camí d’Onda. Mira que hi pensava, en ell. I no és que el canviaria pel passeig marítim, amb la mar de fons. Hi pensava per la comoditat. Al passeig he d’arribar després de fer una bona caminada, mentre que, al camí d’Onda, hi visc, i per tant, només isc del portal, ja el tinc a mà. Hi ha a tocar de la redona que han fet, un banc on sec, descanse, pense, veig passar els cotxes que van o tornen del treball, i xarre si hi coincidesc amb alguna altra persona. Aquesta estona de poder estar a l’aire lliure, em compensa de les hores que estic a casa tancat al despatx, tot i que quan me’n canse, puc mirar el Penyagolosa des de la finestra, que sempre és una alegria poder perdre la vista en un paisatge llunyà i no contemplant el balcó dels veïns del davant.

Quan he tornat del passeig, m’he posat a continuar la traducció de la narració infantil. He acabat de traduir els quatre primers capítol de L’avi Sòcrates i la bruixa Elisenda. És la segona obra que traduesc del català al castellà. La primera ha estat “Mor una vida, es trenca un amor”, que la mateixa editorial (Algar, crec que ja ho he dit) em va demanar si volia traduir. Vaig a veure si faig alguna incursió en alguna editorial de fora del País i provar si valc tant en català com en castellà.

Una vegada he acabat la traducció d’aquests capítols, em ve un bon repte. Cap on dirigiré la imaginació? No puc ni pensar-ho mentre no em pose davant de l’ordinador. Les idees, o la concen-tració perquè m’arriben les idees, només em vénen quan estic davant la pantalla i aquesta em demana, què dimonis passa, tio? Escrius o no?… I acabe escrivint. Ho deixaré per a demà o despús-demà, doncs ara estic cansat; tinc les piles descarregades. I quan ha de pensar, o d’imaginar mons nous, cal que tinga els wats, o els volts, a la màxima potència.

Dia 26.

La taronja ha perdut valor

Avui hem anat a signar la venda de l’hort de la partida de Les Monges. Aquest hort, que consta pel sol fet dues fanecades de clemenules, és de Merxe i és l’únic, dels heretats, que pertanyia a la branca de sa mare. Tot i que l’hort té una fanecada criant-se i l’altra està afectada de la tristesa i el rendiment és nul, li dol vendre’l perquè, a més té una alqueria (en ruïnes), que li porta records d’infantesa. Jo comprenc que després de no sé quantes genera-cions, li dolga que haja de ser ella la que l’haja de vendre perquè hi van a posar una empresa. Per què donem més valor a les coses del que realment tenen? Què ens hi lliga? Perquè el preu és tan bo que en trenta anys no trauríem el que ara ens paguen. I, a més, compta-hi les despeses. No està el mercat de la taronja per a fer volar milotxes. L’alcalde de Borriana ja diu que la millor taronja és la solarina.  És clar que tampoc no podem convertir tot el terme en polígons o ciment. Però quan una producció deixa de ser rendible, s’ha de mirar de crear treball amb tots els requisits medio-ambientals.

Parlant d’una altra cosa.  Avui he rebut nous papers d’Hisenda per a reomplir tot allò que ja he reomplert a la Conselleria, a Muface i…, per a poder cobrar la pensió en pau. Ja sé que cada organisme demana els seus impresos, però es podria fer d’una manera més àgil o centralitzada. Veurem quan s’acaba tot.

Dia 27

El misteri del full en blanc

És meravellós. M’he enfrontat a les pàgines, infinites, en blanc, de l’ordinador sense saber per on continuaría després que he acabat la traducció dels primers capítols de l’avi Sòcrates. Doncs, com si fóra aigua que llisca tranquil·lament per un rierol. Davant meu tenia un tríptic anunciant un concurs literari. Hi havia un cangur lector. Aleshores, pensant en què podria convertir l’avi Sòcrates a mans de la seua germana Penélope, he pensat que el cangur és un animal simpàtic, exòtic, i que podia donar molt de si. I no m’ho he pensat dues vegades. Sòcrates ha passat de ser un vellet pansidet, a ser un simpàtic cangur que farà les delícies dels xiquets, i de les mares, al parc. Tota la resta ha estat bufar i fer ampolles.

Hi pense moltes vegades, en el misteri de la creació literària. Per què de moment no saps què escriure, per on derivarà la narració, i quan t’hi poses, les idees et poden arribar a borbollons? Aleshores la faena és saber destriar quines idees poden donar joc literari i dur la novel·la per nous averanys i aventures i quines no.

Ací rau després l’èxit o el fracàs de la narració. O la seua diversitat.

Ja ho dic. Un misteri. Una aventura pròpia. És com si tot el material que has anat acumulant en les neurones, totes les vivències i experiències, les personals o fins i tot les lectures que has fet, començaren a combinar-se, a parlar-se entre elles i a… bombardejar-te… inesplicablement…

No ho sé, però és meravellós.

Dia 28

Un amic fidel i un altre amic que se’n va

Juan Enrique Iriarte és un mestre que viu a Vinalesa i exerceix en un centre de primària a Massamagrell. El vaig conéixer un dia que vaig anar al centre a fer una xarrada amb els alumnes, em va invitar a sa casa a dinar, fet que li agraesc per la familiaritat que em va demostrar, i ha vingut a casa a visitar-me en alguna ocasió. És la mena de mestres que no necessiten lleis per a impartir una bona qualitat d’ensenyament ni altres romanços d’aquests. Porta la vocació dins seu, com una major part de mestres del nostre País i que és gràcies a ells que l’ensenyament funciona i funcionen altres coses com l’ensenyament del valencià i en valencià, la bona convivència o la il·lusió davant d’una situació de desídia per part de molts pares. Si fóra per l’interés que el govern del partit que tots sabem té cap a l’escola pública, a bones hores te digo tango. Bé, Juan Enrique m’ha telefonat avui. No ho havia fet durant tot l’estiu. Pensava que era perquè durant les vacances tothom volem desconnectar de les coses habituals durant el curs. Però, no. Un home tan actiu com ell, tan vitalista, que també toca un instrument en la banda del seu poble, ha patit aquesta mena de depressions que arriben sense saber com i no saps quan se n’aniran. Mai no m’ho hauria imaginat d’ell. Pero, quan el cos no aguanta més i el cervell es bloqueja, com molt bé m’ha dit, et trobes dins del pou sense saber com hi has caigut. Ara diu que fa dos dies que s’ha reincorporat a classe. Aleshores l’he renyat suaument, no per haver-se reincorporat, sinó per haver estat deprimit i no haver-nos-ho comunciat als que hauríem pogut ajudar-lo, que unes xarradetes o unes visites sempre poden ajudar. Però no ha volgut molestar els amics. Per a això estem, no? Per a les verdes i per a les madures, si ens considerem bons amics. Perquè ja he dit en un altre lloc, que hi ha gent que es considera amiga i només vol aprofitar-se’n. Aquests, no! En fi, Juan Enrique ha vingut a posta des de Vinalesa fins a la llibreria Babel, a Castelló, perquè Pep Castellano hi presentava un llibre de la mà de Tico Marçà.  Aquests detalls només els tenen els bons amics. Parlant de detalls vos en contaré un que Juan Enrique va tenir amb mi. Es va assabentar que jo feia un acte escolar a Artana, i s’hi va presentar en autobús amb els seus alumnes a fi d’estar present i que l’acte que Artana, a nivell escolar, em feia com a escriptor que hi havia nascut, fóra el més lluït possible. Com no voleu que li estiga agraït?…

Avui m’he decidit a passejar pel camí d’Onda amb una sola crossa. No he tingut cap problema, però després he estat dos dies usant les dues. Ja ho diuen, qui vol córrer, ensopega.

Tinc dues vivències més per a contar. Vespres de molt, dies de poc. Avui he tornat a Castelló. Durant aquest estiu, hi he anat més de mitja dotzena de vegades. Però no és el mateix anar-hi per necessitat, per visites mèdiques o per a omplir paperassa, que anar-hi per plaer. I és que a Castelló, quan s’hi va per plaer, és molt agradable. I més els dissabtes de quasi tot l’any, tret dels mesos centrals de l’estiu, que tot el centre s’ompli com el centre de les millors capitals. Fa goig veure-hi gent del mateix Castelló, gent arribada de tots els pobles dels voltants, que fan les seues compres, passegen tranquil·lament o seuen, com faig jo, a la plaça Santa Clara, centre neurálgic de la ciutat, i t’hi pots prendre ben de gust un café, un granissat, una cervesa, mentre tot el món va passant davant teu, els coloms volen a fregar de la cara, o envaeixen el teu espai buscant alguna engruna que ha caigut… Si el temps acompanya i fas una xarradeta amb algun conegut o amb algun amic que hi has trobat, és un plaer dels déus… Espere continuar venint-hi cada setmana.

L’altra vivència és més trista. M’han avisat que un vell conegut, amb qui tenia certa amistat (cosa que li va permetre fa uns anys sopar a ma casa juntament amb la seua exdona) ha mort avui mateix. Ja feia temps que li rondava un càncer de pulmó. Ell mateix, metge, el Dr. José Esteve Pla, que tingué un càrrec polític important dins de la Conselleria de Sanitat en l’etapa socialista, no ha pogut guarir-se. En aquestes persones és el patiment psicológic, d’aquell que espera la mort irremeiablement a termini fix, el que compta. No és el primer cas. Un altre metge, veí de carrer, també jove, va morir del mateix. I també ell anava reflectint en la cara, en els cabells que li queien per la quimioteràpia, l’avanç imparable de la mort…

Si damunt, la vida ens porta altres problemes, com separacions, sempre tan doloroses, què en traiem, de viure? Jose (com li deiem) i Conxa, també metge, havien festejat des d’estu-diants. S’estimaven. Però justament l’exercici de la mateixa professió els privava d’aquell temps que haurien pogut compartir conjuntament. Contradiccions de la vida. Ara descansa. No es mereixia, crec que ningú no mereixem, aquestes morts que ens maten a termini fix. I tan joves! Descansa en pau, amic. Sempre recordaré els dies que vam compartir com a estudiants a Artana i durant tot aquest temps viuràs en els amics.

Dia 29, diumenge.

Sant Miquel de Llíria

Dia de sant Miquel. Sempre que pense en aquest sant, de tant de predicament popular, pense en sant Miquel de Llíria. No perquè li tinga cap devoció en especial. Cas d’existir aquest sant, àngel o arcàngel, cosa que sempre he dubtat, hauria de ser el mateix el d’un poble o ermita que el d’un altre. Ja tenim allò de les marededéus. Que cas que existira la seua titular, vull dir actualment en cos i ànima vivents, hauria de ser la mateixa la dels desemparats que la del Rocío. Tanmateix hi hauria gent capaç d’arribar a les mans per defensar-ne una o l’altra. Jo pense en sant Miquel de Llíria perquè fa molts anys, quan era de mestre a Godelleta, un diumenge, o era el dia de sant Miquel, no ho recorde bé, vam anar a l’ermita del sant en companyia dels meus dos fills, aleshores molt petits. Ens va agradar tant l’ermita, el pujol on era situada, i el paisatge que vam divisar des d’allí, que vam prometre de tornar-hi algun dia. I és el cas, com tants altres desitjos o promeses, que encara no ho hem fet. Quan fa dos anys i mig vaig passar per Llíria en direcció al Villar, vaig mirar el pujol i l’ermita i vaig recordar la meua promesa. Ara, mentre no estiga bé de l’accident, crec que tardaré a poder complir aquell desig. Mentrestant, sant Miquel, crec que tindrà la suficient paciència per a esperar-me. Hi porta ja tants anys, que per uns més, no passa res. I si no ho puc fer, que em perdone, que ja ens veurem al cel.

La meua família i jo, per si de cas, ens ho prenem amb calma. Com avui ha eixit un bon diumenge, assolellat, hem pensat que en comptes de menjar-nos la paella dels diumenges al pis, no fóra millor tornar al xalet i fer-nos-hi una bona barbacoa de carn de corder, panxadeta viadeta (que a mi no m’agrada), botifarres de ceba (que tampoc no en menge), llonganisses i xoricets. Com que tots ho hem acceptat, doncs, visca sant Miquel! Ell va véncer el dimoni, el pobre Satan, i nosaltres vencem la gana, la bona gana que s’acaba a mesura que vas fotent-te la torrada.

Dia 30

La plasticitat de l’avi Sòcrates

Com que el dissabte vaig abusar caminant amb una crossa per tot el camí d’Onda, avui em toca fer repòs. L’avi Sòcrates ha passat de ser un simpàtic cangur a ser un preciós lloro amb un plomatge ben acolorit. El llibre avança decididament cap al final. Pense guardar el final que tenia en l’anterior versió. Els llibres, de cara als xiquets, si queden tancats, millor que no que els quede el dubte. Què podia fer un home convertit permanentment en lloro? Si no ens aclarim fent de persones, qualsevol dia algú es podia cansar de sentir-lo parlar, oblidar que era una persona i tòrcer-li el coll. No vull ser còmplice de cap assassinat innecessari.

Octubre

Dia 1

No vull parlar del trio Calavera

És dimarts. Avui fa un mes que vaig començar aquest dietari (gesta que veia impossible per la, de vegades, inconstància meua) i avui he acabat la novel·la El abuelo Sócrates y la bruja Penélope. N’he quedat satisfet, la veritat siga dita i sense falses modèsties. Hi ha un llenguatge àgil i entenedor, aventura i imaginació, i uns valors al llarg de la novel·la que podran donar a entendre les criatures: solidaritat, comprensió de la diferència, humor (molt d’humor) i afecte. És el moment en què acabes d’omplir papers (hem de considerar les pàgines de la pantalla com a paper virtual, però paper, al cap i a la fi, ja que fa aquesta mateixa funció, o millor: no hi queda senyal de goma quan esborres alguna paraula o lletra). Continue en el meu propòsit de no voler abordar idearis polítics, tret d’algun breu comentari. Perquè de vegades m’han vingut desitjos de parlar del trio Calavera, aquests tres que cada dia ixen per canal 9 i la gent ja aposta als bars a veure qui de tots tres eixirà el primer: si el Zaplana que tothom creu que a més de ministre de Treball continua sent president de la Generalitat, si el F. Camps, que ningú sap per quina raó ix o si se l’han trobat perdut i busquen els pares, o el J.L. Olivas, que fa de president quan Zaplana no hi és. Però aquests comentaris me’ls guarde. Són tan trivials que no mereixen cap comentari seriós.

            Veurem si continue el meu segon mes. Si passe del tercer o quart mes, segur que acabaré l’any. Per poc, ja…

Dia 2

Merxe diu que bé

He repassat la novel·la i m’ha semblat que no trobava cap falta. L’he donada a llegir a Merxe. Ho he fet en altres ocasions. Sempre és bo saber la impressió d’una persona que està allunyada de la literatura i allò que rep és la impressió més natural i primigènia, sense estranys conceptes. Com el dia estava rúfol i no hem pogut eixir a passejar, com solem tindre per costum, cada vesprada, se l’ha llegida d’una tirada. Quan li he demanat què li semblava, m’ha dit que bé, que és distreta, imaginativa i… infantil. Aleshores he sabut que he aconseguit el que pretenia: fer una narració per al públic més jove.

            És la impressió fresca de Merxe…

Dia 3

La vista enganya… moltíssim

Com que creia que la novel·la estava bé, l’he impresa. Per què serà que tot i les vegades que la repasses, quan et poses a llegir-la sobre el paper, no tardes unes línies a detectar el primer error? I després un altre i un altre?… Aquesta vista ens enganya més que un xarlatà de fira. Després que he assenyalat els erros per a corregir-los, he decidit que em convenia fer una passejada. La cama no tenia per què suportar tot el pes de la correcció.

Dia 4

Converses intranscendents… o no?

Aquest matí he preferit fer en primer lloc la passejada i posar-me després a treballar. Així, no he de trencar la seguida, doncs de vegades m’entra peresa d’eixir de casa i no faig l’exercici que em convé. Quan m’he assegut al banc a descansar, hi havia un home amb la bicicleta al costat. L’he saludat i al poc de parlar s’ha interessat per la meua salut. Li he explicat que el meu accident era causat per una caiguda des d’una escaleta, i aleshores l’home ha estat pegant-li voltes a l’assumpte de totes les maneres possibles, repetint les mateixes coses variant simplement l’ordre de la  frase… Conec molta gent així. Gent que necessita repetir les mateixes coses no sabent mai quan cal acabar, o ho fa per no callar, no ho sé. Poc després s’hi ha afegit un altre home i ha introduït com a tema de conversa un robatori que li han fet a un home en una alqueria. No sé quants pollastres i gallines diu que se li han endut. I, a més, li han forçat les reixes de ferro i li han entrat dins de l’alqueria. D’ací que la conversa haja derivat en un tema que ja fa temps que també és repetitiu: que ni és possible tenir arbres fruiters, doncs quan la fruita és madura sempre hi ha qui se t’ha avançat, ni es poden criar animals a les alqueries o corrals perquè sempre hi ha qui els pela o desploma abans que tu. I no els falta raó, no. Quan jo era petit, els xiquets podíem furtar un grapat de cireres o de nespres, collir un parell de magranes o de pomes quan jugàvem per l’horta. Però sempre deixàvem que l’amo poguera fer la seua collita. Ara, no. Ara hi ha qui ho arrambla tot sense consideració no deixant que l’amo taste una cirera o puga posar una gerreta d’olives trencades… No hi ha una estètica del petit furt. S’ha perdut la consideració cap al propietari que ha fet possible la maduració de les cireres, dels nespres o de les olives. I és clar, l’amo acaba arrancant els arbres fruiters o deixa de criar animals a l’alqueria o al corral i acabem perdent tots. Al final no hi ha res que furtar i tots hem d’acudir al mercat si volem tastar una fruita que on millor madura és a l’arbre, o si volem menjar pollastre o conill, però de granja, que mai poden comparar-se si són criats a casa, ni poden comparar-se en sabor!

Avui els contertulis de Mª Teresa Campos, a tele 5, han estat prou comprensius, si més no Raúl del Pozo, amb les nacionalitats no espanyoles i ha suggerit que què passaria si l’estat espanyol es dividia en dos o tres estats… I, naturalment, han rebutjat l’home-natge a la bandera espanyola que cada últim dimecres de mes es farà a Madrid. Aleshores m’he decidit a enviar un correu electrònic al programa. Hi feia constar la meua sorpresa perquè no s’havia comentat l’enorme diferència entre el pressupost del Ministeri de Defensa i el de Cultura, Ciència i Esports. Els primer s’emportava més de 4.200 milions d’euros que no el primer. A partir d’ací, assegurava, ja podia esgargamellar-se la ministra de Cultura o del que siga, sobre la llei de qualitat que com si sentírem ploure. És una autèntica vergonya! També deia en el meu correu, que és normal que Euskadi i Catalunya (ja m’agradaria parlar del País Valencià i de Balears) desitgen arribar a ser un estat independent o lliurement associat. Per més autonomia que s’arribara a aconseguir, després de tants anys subjugats a l’estat espanyol de base castellana, i amb tanta experiència de colps militars i dictadures, qui garanteix que no puga sortir un dia un nou Primo de Ribera, Franco, o un boig com Tejero (i el complot que tenia al darrere) i acaben amb l’actual autonomia? Euskadi i Catalunya  el que volen és deixar de tenir malsons, millor dit, no volen ni pensar sobre la possibilitat que aquesta gentola torne a tenir cos real, un nom i uns cognoms. Doncs, ni ells ni una majoria dormiríem a gust!

Dia, 5

Internet és espanyolista

Quina sorpresa! El meu correu electrònic no ha arribat a mans de MT Campos. L’ordinador me’l dóna com a retornat. Doncs, el correu no consta com a no eixit. Vull dir, que no està en l’apartat d’espera. De tota manera, el torne a reenviar. I una hora més tard, em diu el mateix. No ho entenc. O és que la xarxa d’Internet també està de part del govern, amb tanta privatització i “banderazo”, i reconeix aquells missatges que van en contra seua. No ho entenc!

Ja que parle del “banderazo”, cosa que no volia fer, em ve al cap quan les mares ensenyaven als fills, si pretenien decantar-los cap a la vocació sacerdotal, a dir missa. I els muntaven un altar i els feien una imitació de casulla. El xiquet amb una copa de vidre per calze, imitava el ritual religiós. Tot seriós i transcendental. En veure Trillo, tan seriós i transcendental, més que el militar que tenia al costat, m’ha vingut aquella imatge. I he pensat que, sent grans, semblem xiquets… El qui no ha dit missa de petit, la vol dir ara… O precisament, potser, perquè la va dir i no va arribar a ser sacerdot de veres, ara busca un ritual que l’òmpliga, que li imprimesca caràcter, siga com siga… Un caràcter tribal, perquè, tot i la modernitat, tot i la globalització, no renunciem a la tribu. Moltes tribus porten el senyal marcat a la cara en forma de cicatrius. Aquest costum el considerem salvatge. Però una bandera amb 300 metres quadrats (algú voldria que cobrira tot el territori “nacional”) no es considera un acte, políticiament, salvatge. No es pretén atacar “salvatgement” les altres nacions de l’Estat, o què? Deixem-ho en un ritual que encara ens aplicaran la llei antiterrorista…

Dia 6

Quines paelles més bones!

Ja fa temps que Merxe fa bona la paella. Igual fa que siga de conill que arròs negre o una caldereta de marisc (escasses). Però avui Roger es queixava que no estava tan bona com els altres diumenges. Bona, estava. És que li falta una mica de sal, he dit. I, sí, era això. La carn estava ben sofregida, l’arròs també, tot i que alguns grans estaven al dente, cosa que és bona per a la pasta però potser no per a l’arròs. I és que de vegades passa això. Que una mica de sal que falte, potser tira per terra tota la feina del sofregit i de la cuita de les verdures i de l’arròs. I és que la cuina no és altra cosa que una metàfora de la vida mateixa. Del treball, de les relacions humanes… De vegades fas un treball ben fet però, ah!, el mínim error, el mínim detall, llança a perdre tota la resta. O tens miraments cap als amics, els omplis de detalls, de regals, de consideracions…, però un dia et descuides la mica de sal, i tot pot anar-se’n en orris. I en açò no ens escapem ningú. Vull dir que no hem de pensar que són els altres els que han exagerat que hem descuidat el pessic de sal, sinó que tots hem de fer examen de consciència. La durada de les amistats, la durada de la relació amb la parella, depenen d’un pessic de sal. Una matèria tan barata, ja veieu, tan minsa que s’agafa amb la punta de tres dits, però tan necessària i… punyetera, si falta.

Enveja punyetera

Ahir vaig venir de visita a Castelló i avui he repetit. Ja he dit que és una visita setmanal des de la tardor fins a ben entrada la primavera. A banda que la ciutat, el seu centre, és encantadora, Borriana no dóna per a res, Vull dir que la gent no ix a passejar per Borriana. A les set de la vesprada, els carrers comencen a buidar-se. Si hi ha algú, és per pura necessitat: una compra d’última hora, tornar a casa després de visitar els pares, un encàrrec imprevist, algú que torna a casa des dels bars o des del casino… Però, pel plaer de passejar, gairebé ningú. La meua dona i jo ho féiem tots els dies abans del meu accident, i érem coneguts precisament per això, ja veus. I és que a Borriana, potser, li manca aquell espai que “crida” els ciutadans a reunir-se a l’aire lliure, prendre un café i xarrar. Tant mediterranis que som… Però, bé, ja en parlaré més extensament un altre dia. El que ara vull dir és que Castelló és totalment diferent. Potser perquè té uns espais que “criden a eixir” de casa, prendre un café i xarrar animadament. La plaça de la Pau i Santa Clara són dos d’aquests espais. Dissabte no cap la gent pel centre de Castelló. Mentrestrant, la gent que no ha de fer noves compres, seu, mira, pren el café o l’orxata, i xarra. Unes dones, que semblen totes viudes, xarren animadament al meu costat. Fa anys, es quedaven recloses a casa, avorrides, s’havien de visitar a casa, o s’entretenien cosint, mirant la tele, o amanint el sopar… Ara, no. Ben mudades, exibint les seues joies, abundants, xarren. Aprofiten la vida que els queda, que saben que és poca. I la vida, si es viu distretament, distretament s’acaba. Per a què volem preparar-nos solitàriament amb la mort, com feien les nostres àvies, resant rosaris? Parlar de les persones absents, dels alifacs que vénen amb la vellesa, de les excursions que s’han fet amb l’Imserso, d’algun nou amor que s’ha trobat a la llar de la tercera edat, és més divertit i profitós que un rosari, i més si els misteris són dolorosos… ja hi ha prou de dolor amb els alifacs de la vellesa que cal una alternativa més saludable i agradable…

Dia 7

No sé si alguns esforços paguen la pena

He fet un pas més. He deixat el meu passeig del camí d’Onda i me n’he anat a la Caixa Rural. Unes faenoles. Però m’he cregut amb la suficient força de poder valdre’m per mi mateix. Considerant que la distància ve a ser la mateixa que la del passeig, no hi hauria el mèrit només en això. El mèrit era que els carrers, o voreres, de Borriana no tenen la mateixa seguretat que el passeig del camí d’Onda. Un taulell trencat, un rastell en mal estat, un clot ací, una trapa allà…, són un perill per a una persona com jo o per a molta gent que ha de vigilar de no ensopegar-hi. És una situació normal a la major part de pobles i ciutats per no dir a tots. Ens cal condicionar molts dels carrers i voreres i no sempre els presupostos arriben o no es vol fer-los arribar, que quan algú vol, regidor o alcalde, trau els diners d’on no n’hi ha. Es desvien d’una partida a una altra, es diu. Deixem l’estat dels carrers i voreres. El cert és que valent-me de les dues crosses per a no ensopegar, he fet la meua primera eixida “ciutadana”.

En tot el matí ja no he pogut fer res més. Puc dir que he perdut el temps? Crec que no. Anant pel carrer et trobes aquest o aquell altre que fa temps que no has vist, que no han vingut a visitar-te, però que s’alegren de veure’t i saber que vas millorant. Avui, els pisos han evitat molt les relacions personals. Quan vivia a Artana, la porta de casa sempre estava oberta i l’accés per als que passaven pel carrer, molt fàcil. N’hi havia prou amb abocar el cap a la porta i saludar. Dir aquell “amo!”, o “ama!”, i s’establia una conversa ràpida. Ara, els pisos són com muralles que impedeixen l’entrada. Ha de ser per una necessitat que algú traspasse aquesta barrera. I ho fem tots. Per això l’eixida al carrer, el trobar-te amb la gent, n’és el succedani. Al cap i a la fi, el carrer és l’àgora dels mediterranis. On es fa petar la xarrada. I mai no es perd el temps si saps amb qui parles i de què cal parlar.

Dia 8

El que el metge erra, la terra ho soterra

He baixat a la Mútua que em visitara el traumatòleg. M’ha fet una radiografia i diu que fabrique os com si fabricara xurros.[2] Contradiccions de la vida. D’altres en perden a cabassades. Com l’he vist tan animat, al metge, li he dit si ja podia fer proves per a conduir. M’ha dit que ve. “Si mon pare pot conduir, també pots conduir tu”, ha afegit. Es veu que son pare és un perill quan condueix. O ho exagera, no ho sé.

De moment, en arribar a casa, m’he posat a fer l’esquema del que serà el tercer volum de les aventrues de l’autobús. M’havia quedat a la platja de Tarifa. He pensat que Sevilla és un bon lloc per a escriure unes aventures. Hi ha la Torre del Oro, per exemple. Alguna cosa traurem de profit, si hi comptem amb la màgia de la bruixa Elisenda.

Quan ja ho he tingut tot mig empatuscat, me n’he anat a passejar. M’hi he trobat amb tres joves. No he tardat a adonar-me que eren estrangers, tot i que de fisonomies diferents. Oiga, señor”, m’han dit. I m’han preguntat si podien trobar feina per a collir taronja. De seguida m’he adonat que els costava entendre el castellà. M’hi he dirigit en anglés i ràpidament ha canviat la seua actitud. M’han parlat de seguida en anglés. Després que els he explicat que era una o dues setmanes prompte, a les comarques de Castelló, els he indicat que a la Safor, a Gandia, o a la Ribera, a Alzira, hi havia més possibilitats, que a les comarques de Castelló “in two weeks”. Ràpidament la conversa ha canviat i s’han interessat per unes altres coses. Un d’ells era eslovac, l’altre búlgar i l’altre d’un país de l’est que ara no recorde. No sé ni si ho va dir. Era el més callat. Quan ens vam acomiadar molt amablement, em preguntava què dimonis passa en els seus països perquè aquests joves de vint o vint-i-cinc anys, hagen d’abandonar el seu país, malviure perquè els diners deuen ser escassos, i anar roders buscant feina… Ja sé que ací després de la guerra estàvem igual o pitjor. Jo recorde que quan venia el temps de la sega del blat, del meu poble anava molta gent a Catalunya, sobretot,  o a l’Aragó, a la sega. I que quan venia la verema, anaven a Occitània. I que molts van haver d’anar-se’n a Alemanya… És que les dictadures, tan si són feixistes de dreta, com si són d’esquerra, són impotents per a crear treball? Els països que eren sota la influència comunista, soviètica, s’ho estan passant malament, en general. Les burocràcies absolutistes no són cap model de convivència ni serveixen per a desenvolupar l’economia. Aquests joves estan pagant el pecat de la mala aplicació de les idees marxistes. Perquè Marx tenia les seues idees, com Jesús tenia les seues (més o menys semblants), però els homes, quan les apliquem, Marx o Jesús només són una excusa… Desitge que aquests joves tinguen sort, troben feina i no malmeten la seua vida per culpa de males polítiques. 

Dia 9

Desert d’amics… polítics de dreta

Des que el PP governa (o desgoverna) al nostre País (Valencià) que no m’ha invitat a la recepció oficial del 9 d’octubre. No sé què els hauré fet, que no em distingesc per eixir al carrer a manifestar-me en contra seua (i menys amb dues crosses, no siga que arribe la policia i no puga córrer com toca), ni què tindran ells en contra meua sense que jo ho sàpiga. Potser no hi estic afiliat? Han rebuscat en les paperetes electorals des del principi dels temps i saben que una vegada vaig anar en la llista de la UPV?… Em sent descriminat, jo que sóc demòcrata i he lluitat des que tinc ús de raó per aquest país (malaurat) nostre quan ells encara devien cantar el Cara al sol… Potser siga aquest el meu pecat. Que jo sé quin país vull i ells només aprofiten el país (comunidad de vecinos, crec que es diu o li diuen, o voldrien que es diguera), per al seu profit personal. Sinó, que li ho diguen a Zaplana, que el van gravar confessant-ho a través d’un telèfon mòbil per més que el jutge desestimara les proves per no procedents… Hi ha qui carda la llana i hi ha qui, mentrestant, et furta l’ovella (o tot el ramat d’ovelles). Oi, que estic emprenyat? Sempre li he tingut al·lèrgia a la dreta, però quant més la conec (sobretot als que van per davant, que entre els que estenen les estores a terra sempre n’hi ha de sincers),  l’al·lèrgia se’m fa insuportable. Quan manen, diuen: el meu, meu, i el teu, també meu. Si no pots menjar, te la peles. Quan diuen meu, sempre tenen una colla d’amics amb qui repartir. No canviaran… De vegades pense que si aconseguírem la independència i caiguérem en mans d’aquests, voleu dir que el país més “bananero” de centreamèrica no es quedaria a l’alçada del betum? Escoltant-los com parlen (Font de Mora, Maluenda, Pujalte…), no creieu que us sembla viure en un país (no de meravelles), sinó kafkià? Però t’adones que són producte de la terra, com les taronges, o els dàtils d’Elx (perdó, on pots comparar unes bones clemenules, o unes nàvel-lates, o uns dàtils amb els esperpents que ixen d’aquests cervells? No tenen ni la dignitat de callar les imbecil·litats que pensen (i diuen) i damunt es pensen que ens les empassem… ¡Burros polítics! Ens heu endeutat fins a les orelles. I els diners són nostres. El Cid, com a personatge històric, no em fa gràcia. Cap botxí. Però al seu poema hi ha un vers que més o menys diu en castellà antic:  Quins bons vassalls si hi haguera bon cavaller. Ara hauríem de dir: Quins bons ciutadans si hi haguera bons polítics. Misèria i mediocritat. Es veu que no serveixen per a res més! No era això pel que lluitàvem. Per a ser més espanyols que els de Burgos, ja estàvem bé!

Com a senyal de tot, el dia ha eixit gris, amenaçant pluja. Quan he vist que no arribaria l’aigua al riu, he decidit eixir a passejar. Ha començat a fer una ullada de sol. He pensat, a veure si és senyal que aquest país algun dia troba bons polítics i veiem més clar el nostre futur cultural i d’identitat, que econòmic, ja s’encar-reguen els nostres empresaris de dur endavant. Ep, els nostres empresaris, tot i que el govern del PP quan van ben dades s’atribueix els mèrits i quan no, són els judeomaçons els que tenen la culpa! Que els ho diguen als empresaris de la rajoleta. No hi ha manera que el govern del PP faça res per a abaixar-los el preu del gas. Però els mèrits del bon estat de l’economia, són seus! Fins i tot quan els stocks s’acumulen i no hi ha manera de llevar-se’ls del damunt! Quins bons ciutadans si tinguérem bons polítics!… —repetisc.

Sense prejudicis

Bé, mentre passejava pel camí d’Onda, baixaven uns quatre magribins (això m’ha semblat pel seu aspecte). Hi ha gent que quan els veu venir, potser es tira mà a la cartera. Jo sempre confie en ells i no faig cap senyal que la seua presència em moleste. Vénen a buscar faena i tant de bo que la trobaren, que pogueren viure bé i que es quedaren. Abans que nosaltres vivien ells a Borriana! Bé, ho dic perquè conforme baixaven pel passeig, ha eixit un gat, mansoi, de sota d’un arbre, o d’un baladre, potser, s’han parat i han començat d’acariciar-lo. Humans, són solament humans. Ja ho dic, busquen faena. Aquest gest m’ha emocionat i m’ha confirmat (si és que calia confirmar-ho), que és la societat la que ens fa dolents. Per naturalesa (si no patim cap patologia neuròtica), tendim a ser socials i sociables. Si no, que li ho diguen al gat.

Ja voldria jo que el PP (els que són al govern), foren tan mansois com el gat i que la gent els poguérem demostrar confiança…

Dia 10

Curiositat lingüística

He descobert uns cursets elementals d’euskera. Naturalment a través d’Internet. Sempre m’han interessat totes les llengües, però l’eusquera, com ho podria ser qualsevol llengua amazònica, més, per la seua antiguitat. Com parlava aquella gent tan allunyada en el temps, en la manera de viure? No solament les paraules, sinó la sintaxi, la manera de relacionar les paraules, m’interessava. He obert el curset i he començat a llegir les primeres paraules. Les primeres frases, tan elementals. “Ni ama naiz”. “Jo sóc la mare”, significa. Així he pogut dir: Ni Joan naiz. Una frase que potser ningú va poder dir en aquell temps perquè el nom de Joan no devia existir. Però sí “Ni aita naiz”. “Jo sóc el pare”. I amb aquesta frase he pogut situar-me tres, quatre o sis mil anys arrere en el temps. Tots els anys que puga tenir l’eusquera, que ningú no ho sap. Llàstima que aquesta llengua estiga unida involuntàriament al terrorisme d’ETA. Però, quina llengua de cultura pot alçar la mà? Des del grec, amb què va cantar Homer la guerra amb Troia, passant pel llatí, que va estendre el seu imperi per Europa i la conca del Mediterrani amb la força de les legions, el català, que conquistà la terra als àrabs, el castellà, que delmà les cultures índies i la gent…, o l’anglés, que delmà els indis d’Amèrica, contraculturalitzà els papues d’Austràlia... Quan hi ha imperis, la llengua no solament n’és la companya, com va dir Nebrija, diuen, sinó la que mana executar els contraris (els enemics es fan quan hi ha un domini sobre l’altri), els extermina, o ho intenta, com els imperi alemany, el rus, el serbi… És la grandesa i la vilesa que els pertoca patir a les llengües en ser mitjà de comunicació. Afalaguen i maten. I és que, com diu Eudald Carbonell, encara no som humans. Som homes, o ens ho diem, amb tota la càrrega del Dr Jekill  i Mr Hyde. Humà, és ser una altra cosa.

L’amic JL Tàrrega

Parlem d’una altra cosa. Aquesta vesprada he anat a Benicàssim. J. L. Tàrrega presentava la seua tercera novel·la, editada a Tabarca. La primera, o la segona, li la vaig presentar jo. JL Tàrrega té molt de predicament al seu poble. A més de dur de director del centre escolar uns quants anys, és un home actiu que ha estat ficat en tots els balls culturals, dit de la millor manera possible. I això l’ha fet un home popular. Per això, quan presenta les seues novel·les, té un públic fidel i es trenca la mà signant llibres.

Després hem anat a sopar. I aquestes vetlades, les de poder xarrar tranquil·lament amb amics o vells coneguts, mentre et serveixen un plat o fas un glop de cervesa, m’encanta. Hi ha com una empatia que fa que el sopar t’assente bé, el temps deixa d’existir, i com canviaria el país, o el món, si estiguera a les nostres mans. Més val que no hi estiga. Sense poder, ens conservem innocents. Amics. Amb el poder a les mans, qui ho podria garantir? Amb tres o quatre vetlades com aquestes, l’any es fa curt. I si tots ens hi trobem a gust, per què no ho repetim més sovint?… No és precís presentar cap llibre. Vull dir, que xarrar amb els amics tots ho fem. Però aquesta diversitat de gent: escriptors, editors, lectors, amics, tots al voltant de la mateixa taula, no es dóna sovint, queda clar?

Dia 11

Els plàtans bords

Ja fa uns dies que no solament ha entrat la tardor oficialment, sinó que la tardor (que no ha arribat a primers d’agost amb la seua pluja i la seua temperatura atemperada?) ha començat a fer-se visible amb la sempre tòpica, pero no menys real, caiguda de les fulles dels arbres de fulla caduca. I és que l’avinguda del camí d’Onda, on comença la zona residencial, està plantada d’aurons. Abans de reformar-la estava plantada de plàtans bords. Davant, diuen, de les protestes d’algun influent veí (mai no s’ha pogut comprovar) els van llevar perquè alçaven les voreres (hi havia voreres o era terra aixafada pel temps?), o perquè les bruxies de les seues llavors omplien l’avinguda de clapes com de neu. Aquestes bruixes (així déiem a les llavors que volaven empentades pel ventijol), tenien, com sempre, la cara i la creu. La cara: el seu encant. Veure-les volar, quan era el ple de l’esclat, era un goig. Milers, per no dir una xifra més grossa, volaven majestuosament, capriciosament, com aquella neu imaginària que mai no arribava a la nostra costa, com aquell esbart d’insectes inofensius, com una invasió de cotó en pèl que queia dels mateixos núvols… De petits, agafàvem una de les pilotes de llavors, l’obríem, i nosaltres mateixos bufàvem fort per fer volar les bruixes… La creu, és que si aquests arbres estan plantats als carrers d’una ciutat, no saps com traure’t les bruixes de casa, embruten els carrers i…, poden produir al·lèrgies agudes. Però aquests plàtans, començada la democràcia, van desaparéixer del nostre àmbit. Jo vaig escriure al diari un article titulat Els plàtans de cendra. Crec que és l’únic record que queda d’ells, oblidat en qualsevol hemeroteca. Però parlàvem dels aurons. Aquests fan una altra mena de llavor. No és tant divertida.  És més discreta. Però, de fulles, en deixen caure tantes o més que els plàtans bords… Al·lèrgia? A mi me’n donen. I també alcen les voreres! Poc, doncs, hem guanyat. Hem perdut la bellesa de veure les bruixes volar. I, la veritat, no estem per a perdre les alegries que la natura ens puga proporcionar. Si agranem les fulles, per què no les bruixes?

Un premi que pren cos

Després de la passejada, m’he posat a llegir les primeres novel·les per al premi Ciutat de Torrent. És clar, que no ho havia dit. Pepe Llorens, l’amo de Tabarca, va aprofitar la presentació del llibre de JL Tàrrega per a portar-me unes primeres novel·les. Jo estic al jurat. No és la primera vegada. Ja en tinc pràctica. Dius premi de literatura juvenil i es presenta allò que és juvenil i allò que als joves els importa un rave. Com es pot ser tan despistat? Et fan llegir cada rotllo, fins que t’adones que allò no va enlloc! I hi ha cada despropòsit escrit! Dius, però d’on collons li ha vingut a aquest la idea d’escriure açò? Es veu que ens muntem cada rotllo, que no pensem si allò interessarà a algú més que a nosaltres. Però, bé, d’alguna manera t’has de guanyar el que et paguen (ara el membre del jurat està generalment pagat). En fi, miraré a veure per on comence. Sempre pot servir d’ajuda.

Dia 12

El sant de Merxe

Avui, dotze d’octubre, és l’aniversari de Merxe. És el mateix ritual de sempre: felicitats. Que passes un bon dia. Per a molts anys… Paraules que no sabem si signifiquen alguna cosa més enllà o estan buides de contingut per tan usades i rebregades. Perquè tot i això, la vida continua exactament igual. Vull dir que, tret que a l’hora del dinar, més especial (si no s’ajorna la celebració per al diumenge que ve), es trau el cava per a brindar i es compra una plàtera de pastissos, què queda més? No anem a estar tot el dia posant cara de felicitat com ens han desitjat. O la felicitat no és només això? La felicitat, cada vegada ho veig més clar, és senzillament l’absència de dolor físic i psíquic. És clar que amb això va unit tot: No patir gana, no trobar-te violent amb la resta de gent que t’envolta i, sobretot, trobar-te en pau amb tu mateix. Qui podria estar tot el dia dient sóc intensament feliç? Què havies de sentir en tu per a poder dir això? Un plaer equivalent al de l’acte de l’ejaculació que et fera sentir per tot el cos que tot el sistema nerviós vibrava esborra-jadament? Crec que no és això. Parlàvem de les frases fetes: que passes un dia feliç. Jo, amb estar a gust amb tots els que m’envolten, ja no vull major felicitat. El mateix et desitge a tu, Merxe: Aprofita aquests moments i no et crees problemes que a la llarga oblidem o ens riem d’ells. Que faces molts més anys, mentre pugues ser feliç en companyia dels que estimes.

            Nosaltres ens hem fet una bona fideuada. Uns pastissos boníssims de sucreria i cava del Castillo de Perelada, brut reserva. L’únic que sempre deixa anar la nota, perquè no sé si mai ha sigut feliç, o no ho és des que Franco morí, és un familiar molt pròxim meu. Com ho pot ser un home que no té cap sentit de l’humor? Si amb humor de vegades ho enviaries tot a pondre, sense ell és normal, natural i comprensible que sempre poses cara de gos. Com aquest familiar pròxim.

Xarrada amb amics

De vesprada hem tornat a Castelló. No ho referiria si no fóra perquè he tingut una gran alegria. Després de mesos que no ens havíem vist (a causa del meu accident no havia volgut molestar-los), ens hi hem trobat amb Rosa Beltran i Bernardo, el seu marit. Ella havia estat companya meua al CP de Betxí. I tot i que no hem sigut del mateix nivell, sempre hem simpatitzat. Hem eixit algunes vegades junts, hem estat al seu apartament de Benicàssim, i ens apreciem. Hem quedat que els caps de setmana ens podem veure, en companyia d’uns amics seus i coneguts nostres. Doncs bé. Per nosaltres no es quedarà. És una bona amistat i Bernardo és una home a qui l’únic que no li manca és conversa.

Octubre, 13, diumenge.

Un home molt honrat. Sempre hi ha excepcions

Al camí d’Onda, mentre descansava del meu passeig, assegut en un dels bancs, s’hi ha acostat un home. Alt, prim, madur, i molt educadament m’ha demanat si podia seure al banc de davant. “És un banc públic”, li he dit. “Era per si esperava algú”, s’ha excusat. L’home ha segut i m’ha informat que esperava un amic. Aviat he notat tenia un parlar que denotava allò que qualifiquem, sense que per a mi tinga cap valor pejoratiu, com efeminat. Si tot el món fóra de l’educació d’aquest home, valdria la pena, sempre que no posàrem en perill la subsistència de l’espècie humana. Duia a les mans el suplement d’un diari. No ha tardat a entaular conversa. Borriana estava canviada, amb totes les rondes de curcumvalació que havia estrenat i amb tot el creixement urbà, he comentat. No ha tardat a donar-me’n raó. Era de Vila-real, ha dit, justificant el seu interés. I de cop i volta, sense saber com ni perquè, m’ha parlat de son pare. Un republicà que quan arribà l’hora de jubilar-se es va negar a cobrar la pensió a què tenia dret, tot i les protestes de la dona, perquè, assegurava, no se la mereixia. Només deu anys més tard va consentir a signar els papers de la pensió però era la dona la que la cobrava. “Mai no ha volgut cobrar ni un duro”, m’ha dit satisfet el fill, recalcant l’ètica del pare i el seu caràcter ferm. Tan ferm, va continuar, com que en una reunió del Sindicat de Regs, es va negar que foren els agricultors els que pagaren a parts proporcionals la reparació d’una canonada que feia aigua. En va culpar l’enginyer i assegurà que havia de ser el qui carregara amb les despeses. “I si és precís perquè ha estat una negligència, que el tanquen. No anem a pagar els mateixos el mal dels irresponsables”, afegí. Un home de caràcter, realment.

De vesprada hem quedat de veure’ns amb uns amics a la plaça de la Mar, al Grau de Castelló. Javier i Ofelia tenien interés a passar una estona amb nosaltres. Els vam conéixer a casa JL Tàrrega feia un temps i vam simpatitzar. Però per culpa del meu accident no havíem pogut veure’ns últimament. Ell és navarrès. Es dedica a comprar peix a l’engròs i s’hi veu que el negoci no li va malament. Peça, té el parlar d’home que està avesat a ordenar. Veu potent. No ha perdut l’accent de la seua terra. Ella és del Grau. Una dona amable, que sap sempre on ha d’estar. Simpàtica. Hem fet una passejada, acostant-nos al port i després hem segut en una cafeteria. El Nàutic el teníem al davant, les barques, iots i llanxes bambolejant. Feia bo. Hem xarrat de moltes coses. La conversa la tenen variada i fluida. Quan li he dit a Javier si sabia un poc d’eusquera m’ha dit que sí. Li he dit que ja sabia dir frases com: Ni Joan naiz (Jo sóc Joan). I alguna altra tan elemental com aquesta. I d’ací m’ha confessat el seu respecte per les llengües. “Con los marineros procuro hablar valenciano”, m’ha dit. La veritat és que jo, com feia JL Tàrrega, li parle quasi sempre en valencià. Mai no ha fet un gest en contra.

            Però siga per costum o que no domina tant el valencià com assegura, no li he sentit dir ni una frase. Imagine que es deu trobar més còmode parlant castellà, sent que l’entenem perfectament. Són coses molt difícils de canviar, si no hi ha una pressió social més forta…

Dia 14

Sol a casa amb els meus pensaments

M’he quedat sol a casa. Merxe és a València en companyia de Mònica. Ja ho han fet més d’una vegada, tot i que ho feien de vesprada. Ara, se n’hi han anat tot el dia. Miraran roba, sabates, bossos…, i més coses de gastar diners. Diuen que hi ha més diversitat de tendes que a Borriana o a Castelló, i també més bons preus. Això és cert. Hi ha molta més competència. Però també és cert que aquestes eixides tenen una altre objectiu: abandonar la vida rutinària de la llar, amb la compra, la neteja, haver de cuinar…, i viure un dia d’esbarjo. Les dones són felices quan es paren davant d’aquest o de l’altre mirador i observen cada vestit o cada parell de sabates. Els homes, quan tenen la dissort que les acompanyem, ens quedem a mig metre de distància, ens ho mirem amb indiferència o ens girem de cul.  Per a elles és tot un ritus. Ah, i no s’hi cansarien mai! Per això, quan arriben a casa, en l’últim tren (sempre perden el penúltim per uns minuts), arriben satisfetes. I més si comencen a traure paquets i paquets de roba, de sabates o bossos… Demà tornaran a fer la mateixa cara avorrida de cada dia. Però aquesta felicitat d’un dia, els compensa durant un temps.

A mi tampoc no em sap greu quedar-me un dia sol. Sóc feliç que ella siga feliç un dia a la seua manera. A mi m’agradaria que fóra feliç tots els dies. Però entenc que la rutina cansa. Ella m’ha deixat preparat un plat de paella del dia anterior. No és que repetiré paella, no. El dia anterior em vaig menjar la fideuà que havia sobrat del diumenge. M’agrada. Així que menjaré dos dies les sobres del dia anterior.  A canvi, avui, no la sentiré protestar. Llegiré, escriuré, llegiré, passejaré…, al meu ritme, i dinaré quan voldré. Si vull, veuré el programa de tele que m’abellesca. Ah, i no sentiré, per un dia, aquest fem de programes on parlen de les intimitats (públiques) dels anomenats famosos. Jo també necessite un dia d’esbarjo. (No és que la meua dona, tot siga dit, seguesca aquests programes com addicta. Diu que l’ajuden a fer la migdiada i sempre està un poc al dia si a la perruqueria comenten alguna cosa. És també com una cura contra la rutina. Està bé… Si més no, que siga de profit).

M’ha tocat Josep Maria Baldaquí, de la Universitat d’Alacant, i hem formalitzat la meua anada allà, per a finals de març o primers d’abril, la manera, i els termes de la conferència.  Més tard m’ha trucat Pepe Llorens, de Tabarca, i hem quedat quan serà el veredicte del premi ciutat de Torrent. Aquests premis es van consolidant.

Dia 15

La piscina, de nou

He tornat a la piscina. Aquesta piscina, si tinguera coneixement, es preguntaria què dimonis passa. Ara torna, ara ja no ve. És clar, si tinguera coneixement, podria dir-li que m’ha eixit un poc d’al·lèrgia a la pell i que em convé quedar-me a casa. Jo també podria dir-li que, com que posen tants productes químics a l’aigua, algun dia ens mataran. Ens eviten uns microbis i ens cremen la pell per un altre costat. Però, bé, com que dins la piscina puc fer exercicis que no puc fer fora, doncs, sant tornem-hi.

L’amic Joaquim Torres

La vesprada d’ahir va ser mogudeta. Pepe Llorens em va tornar a trucar per veure els exemplars que tenia i els que em faltaven del premi ciutat de Torrent. Després em va telefonar Joaquim Torres. El Joaquim és un dels companys que vaig conéixer a Barcelona, a la facultat d’Econòmiques, quan hi vaig estar estudiant, allà pels anys seixanta-quatre al seixanta-set.  Vam simpatitzar i ens vam fer amics. Tot i que després jo me’n vaig tornar al País Valencià, l’amistat va continuar. Ell es va decantar per la Sociolingüística, després. Ara està posat en moviments socials a favor de l’ús del català. És cofundador del Cercle21. De nacionalitat andorrana, és un model de ciutadà català. Mentre ell em telefonava, ha entrat Josep Palomero. Venia a dur-me els exemplars que em faltaven per al premi ciutat de Torrent. He vist en el rostre de Josep tot el treball que du sobre les seues espatles. Home actiu i treballador, portava reflectit al rostre la son que deu patir. Professor, membre de l’AVL, membre de jurat, assessor de l’editorial Tabarca, escriptor, corrector i cofactor de llibres de text, no sé si encara té algun càrrec dins del PSPV-PSOE…, el treball li passa factura. Però aquests homes preparats són els que ajuden a portar endavant aquest País. També és una persona de qui podríem dir: quin bon ciutadà si hi haguera bons polítics…

Dia 16

De nou, puc conduir!

Ha estat un dia emocionant per a mi: He anat a la piscina amb cotxe jo sol! Era un gran deler. Poder conduir amb cotxe m’obri una de les portes de la llibertat i de l’autonomia. De moment m’aconformaré d’anar pel poble o allargar-me a la mar. Però que a poc a poc podré anar eixamplant el radi d’acció. Més de dos anys depenent dels altres és cruel. Tot i que no podré mai agrair a Merxe cada quilòmetre que ha fet duent-me on fera falta, tant per necessitat com per a distraure’m. Haver-te de quedar a casa per necessitat,  és com una presó amb passi per nota. I això que la gent sempre repetia el mateix tòpic: Com que t’agrada escriure, ara escriuràs més que mai.  Com si escriure fóra només posar-te davant de l’ordinador i ell ja sabera què havia de fer...

X, un familiar pròxim, ens ha dit que ha quedat amb una xica, estudiant d’Informàtica. Ja havia eixit alguna vegada amb alguna xica però no havia quallat. Cosa rara, perquè és trempat, simpàtic i té el futur resolt… I quan veus cada “petardo” pel carrer agafat de la seua xicota, i pensava en ell, me’n feia creus. Com podien estar les xiques encara fadrines, tan cegues! És clar, que xiques en tenia. Però tenia bon gust i no es quedava amb la primera que el sol·licitava. Diu que aquesta és alta, guapa, morena, i que està conforme amb veure’s amb ell. A veure si s’entenen. Li aniria bé per a la seua estabilitat emocional i sempre la vida es veu amb més il·lusió. Jo també em vaig posar a festejar tard i he tingut temps per a tot i més…   (¡!)

Dia 17

Un tràmit mensual

De bon matí he baixat a tallar-me els cabells a la perruqueria. L’empresa la porta Esther, una xicota d’Artana, filla d’un conegut meu. L’ajuden dues xiques de Betxí, una jove, fadrina, i l’altra ja casada. Avui només hi havia, a més d’Esther, la jove. L’una portava els cabells tenyits d’un roig viu, i l’altra amb metxes violades. Tot ben ple de color, que no es diga, com un mostrari. Esther és una xica oberta, filla d’un pare d’idees esquerranes i religiosament ateu. Fet que no s’escau amb la fama tradicional d’Artana, fama que li ve donada per gaudir d’un bon sector de beates (elles) i de reaccionaris (ells). A tots els pobles, crec, no falta mai aquest sector reaccionari (per què va lligat sempre amb l’església catòlica?), fruit de l’egoisme més ancestral i profund. Dic de l’egoisme perquè temen perdre el poc que tenen, en l’aspecte terrenal,  però per una altra banda només pensen a veure com enganyen Déu amb misses i rosaris en profit de “la seua” salvació. Mare meua, quina por a caure en les calderes de Pere Boter! Innocents! Ignorants!…

Bé, crec que havia baixat a tallar-me els cabells. I justament, parlant d’açò i d’allò, dels veïns i dels seus fills, va eixir a col·lació la mare d’aquests fills de què parlàvem. Bona dona, va dir Esther. Mentre no li toques a josemari de balaguer…, vaig deixar anar, sense esperar més històries. Ho vaig dir perquè “la veina” em va donar una estampeta de l’encara beat i crec que deu estar posada d’alguna manera, directament o indirecta, en l’Obra. I aleshores va ser quan Esther em va confessar: Ara que ho dius, va protagontizar ací, un dia, una forta discussió amb una altra clienta. El motiu era que la clienta, s’hi veu, davant d’alguna opinió de la veïna, es va declarar atea. I mare de déu la que va armar! La veïna va traure la creu salvífica i va voler “convéncer” posant-hi tot el seu cor (com és l’obligació de tot bon catòlic) la pobra atea.  Va parlar del misteri de la redempció, del misteri de la santíssima trinitat… Però com que la recalcitrant atea tenia les seues idees tan clares com la veïna, sense entrar en discussions estèrils, es resistia a ser convençuda. I quant més s’hi resistia, més li “eixia” el geni intransigent a la veïna. Per això Esther dubtava que la veïna fóra tan bona persona “per se”. Vam estar raonant del misteri de la redempció, si és que mai ho ha sigut. D’uns anys ençà, va deixar de ser-ho. No és que jo siga capaç d’entendre un misteri com aquest i la resta de mortals (o catòlics, no. No!) Senzillament que crec que Jesús va ser engendrat com la resta de mortals. Els mateixos Evangelis ja ho diuen. Diuen que els germans de Jesús l’esperaven mentre ell es dirigia a la gent que l’escoltava.  Per què ell va ser concebut per obra i gràcia de Déu i els germans no?… Bé, avui, amb el que sabem de l’evolució de l’home, els paradisos terrenals es desfan com un castell d’arena. Si no hi va haver paradís, no hi hagué pecat original. Si no hi va haver pecat original, per què ens havia de salvar Jesús d’un pecat inexistent? I aleshores tota la doctrina de l’església se’n va en orris… I el mateix misteri de la santíssima trinitat! Esteu segurs que els “mandamassos” de l’església catòlica, amb tota la informació que tenen, hi creuen, en aquestes coses?  No serà ja un modus vivendi, un dir, i ara, qui fa marxa enrere? Parlant de la marxa enrere, l’església la condemna. Com també la inseminació in vitro i totes les altres que no siguen naturals. Però, segons ella mateixa, l’església, no va ser la concepció de Jesús una inseminació “no natural”? Ho dic perquè el pobre Josep no en sabia res. Bé, també potser que siguen només converses de perruqueria. Quan abans em tallava els cabells la dona, no passaven aquestes coses.

Dia 18

Una revista cabdal

Aquest tendó em farà boig. Un dia em trobe la mar de bé i l’altre el condemnat m’estira fins a fer-me agafar la segona crossa. Em fa perdre dies de piscina i no avance tot el que vull… Dins de tot no he desaprofitat el temps. He baixat per Internet la revista Sàpiens, publicada a Catalunya. L’han anunciada com un fet important. I la veritat és que la revista s’ho val. Si més no, el primer número que he pogut fullejar. Qui havia sentit mai parlar de Joan Pujol? Resulta que era un contraespia que va fer creure al mateix Hitler que el desembarcament de les tropes aliades es produiria a l’estret de Calais! No vull parlar de tots els articles o dels més importants, força interessants. Sí diré que, a banda, porta (tot i que no ix per Internet) uns facsímils dels documents requisats per les tropes franquistes a la Generalitat Catalana, als Sindicats i a particulars. Vaig a mirar-me-la amb atenció perquè si m’hi subscric. Revistes com aquestes ens fan falta i posen la nostra llengua a l’alçada que pertoca.

Dia 19

Beatus ille!

Un sopar senzill: pa, pebre roig i oli d’oliva, acompanyat de formatge i pernil. Si a més et serveixes una copa de bon vi, què vols més?

Dia 20, diumenge

Arròs, que bo!

Merxe ha fet per dinar arròs negre. Dins de la nostra tradició de menjar arròs, durant molts, moltíssims anys, l’únic arròs que coneixíem, en paella, i a les comarques de la Plana, era l’arròs amb conill, o conill i pollastre. Bàsicament. Hi havia l’“empedrao”, que no sé si en ma casa l’han fet mai com tocava: amb abadejo i fesols. Li déiem empedrao si estava ben carregat de fesols, i avant. L’arròs amb fesols i naps, només el coneixìem com a literatura. I fins ara, no n’he menjat, tot i que J.E. Iriarte està empenyat que vaja a Vinalesa a tastar-ne. Tot arribarà. L’arròs amb crosta, fins i tot era un arròs estrany. Haver-li de posar un ou per damunt, ens era inimaginable. L’arròs a banda sabíem que se servia només als restaurants. En casa, no n’hi havia tradició. Com tampoc a fer una bona fideuada. Però tot canvia. I crec que en aquest cas, per a bé. Un dia vam anar a València i vam entrar a dinar en un bon restaurant del carrer de Joan d’Àustria. I allí ens van servir arròs negre. El vam tastar i ens va agradar. Des d’aleshores ens hem fet addictes a l’arròs negre amb calamar, i un bon brou de peix, és clar. I Merxe el trau millor que en aquell bon restaurant de València, sense ofendre. Un bon arròs negre, regat amb un Marina Alta o amb un Blanc de blancs, pot resultar extasiant. Ja només cal que la sobretaula siga agradable, amb unes bones postres, naturals o de pastisseria, amb cava o un licor carmelitano, segons els casos, i després una becadeta curta…

La festa del carrer del Lledó

Perquè avui tampoc no podíem excedir-nos a fer una migdiada llarga. Tico Marçà ens havia invitat a la festa del seu carrer, la marededéu del Lledó. És el segon any que hi anem, perquè és el segon any que s’hi ha posat a viure, Tico, no la marededéu. I és com regressar a aquelles tradicions del poble profund (i més estrany en una capital com Castelló). Ho dic perquè el carrer està a tocar de l’Avinguda Rei en Jaume, amb aspecte de gran capital. I tot just a uns cent metres, et trobes amb el Castelló profund. La gent s’organitza voluntàriament a fer la festa. Trauen la imatge de la marededéu, amb tabal i dolçainers, perquè no hi ha assistència clerical, i la passegen pel carrer, en processó, dues o tres vegades, ara hi vaig ara torne perquè el carrer és curt i no dóna per a més. Enguany el grup de dansa Millars, ens ha amenitzat la festa. Acabada aquesta, el clavari, des del balcó, llança quilos i més quilos de rotllets i la gent els plega com a tradició, com rememorant els temps de gana que es patia fa molts anys. Després cada casa prepara la taula amb primes, fetes amb els escassos ingredients de quan hi havia escassedat: farina, sal, oli i no sé si alguna cosa més. Es mengen per tradició. Avui cap pastisseria es faria rica de vendre’n. Però en una festa s’hi val tot, fins i tot la tradició de saber que el poble no sempre ha pogut triar tanta diversitat de menjars i tan bons com avui.

Dia 21

L’autobús continua fent camí

Ja feia temps que volia començar la tercera part de l’Autobús d’aniràs i no tornaràs. Vaig pensar que aprofitaria l’estiu per anar recreant aventures i més aventures. Però a l’estiu em va entrar peresa. I més si no tens el lloc adequat per a escriure. Ja he deixat escrit que em vaig dedicar a llegir. A carregar piles. Però ara, després d’enllestir “un guió” me posat a la faena. El propòsit és llarg, i potser em suposarà un gran esforç haver de fer viatjar l’autobús per tot el món i anar recreant aventures ací i allà. Però serà un desafiament per a la imaginació. Espere no fracassar-hi.

           

Dia 22

Una renovació no desitjada

Em toca renovar-me el carnet d’identitat, una volta més. Un carnet on constarà que sóc ciutadà espanyol, tot i les meues reticències a declarar-m’hi. No per res, sinó perquè no m’hi sent plenament integrat. Vull dir que tot i que tinc els meus drets com a ciutadà, no els acabe de tindre tots. Hem aconseguit un govern propi, tot i que ple de mancances. Sí, han oficialitzat el català (o valencià, com l’anomenem popularment), però sempre hi ha qui et posa traves. Si et dirigeixes a algun funcionari que no el parla, arrufa el nas. Si et dirigeixes a la guàrdia civil, pot ser pitjor (en alguns casos), i si ja entrem en el poder judicial, vés i caga’t. Ni notaris ni jutges admetran la nostra llengua. En fi…, espanyol? De moment no o amb moltes reserves.

            A més, la renovació del carnet té un altre problema. Tot i que cada dia ens mirem a l’espill quan ens rentem la cara o ens pentinem (o si ens hem de traure algun pèl del nas), no ens adonem que el nostre rostre va canviant a poc a poc. D’un dia a un altre no hi notem les diferències. Però quan, deu anys més tard de l’anterior renovació, has de passar per cal fotògraf a fer-te la foto nova, notes que deu anys més són molts anys. No sé si l’estat ens vol, com a bon sacerdot laic, fer-nos palesa la transitorietat de la vida a fi que no ens creguem que anem a ser eterns i que, un cop jubilats, anem a cobrar la pensió in aeternum. Que, tu, noi, t’estàs fent vell, vés fent-te a la idea, que un dia o altre la palmaràs i l’hauràs de deixar de cobrar…

            En fi, esperem que els anys passen a poc a poc, que tinguem salut, que gaudim mentrestant dels anys que ens pertoque viure, que el rostre ens canvie com haja de fer i el millor possible perquè ningú no evitarà que quan arribe el de la dalla ens perdone la vida… De la pols venim i a la pols tornarem, que deia aquell. I mentre siguem pols i contribuïm a embrutar els mobles, si algú s’entreté a torcar-los, doncs, mira, estarem entretinguts…

Dia 23

La mort d’un innocent

Parlant de la mort, m’he assabentat per un amic d’Artana que ha mort Pepe. Un home que anava a la seua. Pepe va arribar a Artana quan jo era encara un xiquet. Va vindre els anys cinquanta, quan es va reobrir la mina de ferro del poble i hi va venir gent majoritàriament d’Andalusia. No sé per què, o sí que ho sé, la gent del poble els va anomenar despectivament gent de la volta. Era gent que patia gana al seu poble i, abans d’abandonar el país cap a França o Alemanya, com van fer molts, voltaven per altres terres més pròsperes a la recerca de faena, fins que aconseguien trobar-la. Potser no es veien amb forces o capacitat per anar-se’n a l’estranger. I en la mina de ferro d’Artana hi van trobar el seu destí. Ningú del poble estava disposat a encauar-se entre els túnels de la mina. L’agricultura començava a prosperar, de mà de la taronja, i tothom tenia faena. Algun miner conegut hi va trobar la mort, entre els budells de la mina.

            Però estava parlant de Pepe. Pepe tenia les seues capacitats mentals disminuïdes. També, físicament, notaves, quan caminava, que no acabava d’estar bé del tot. Tenia una germaneta, Victoria, naneta (no sé si faria més de mig metre), però que per altra banda raonava i va aprendre el valencià amb rapidesa. Com que vivien a prop de casa, ma mare solia convidar-la alguna volta i li donava alguna menja. Era molt simpàtica. Pepe era un xic amable, que saludava. Tenia una veu feble, que li eixia de dins del pit. I passejava pel poble, i eixia a passejar pels camins del terme. I sempre solia anar fumant. Acudia a la parada de l’autobús, cada vesprada, quan arribava de València o de Castelló, i s’oferia a dur la maleta o algun facell. Tot era per traure’s alguna propina. Així després podia seure sol en una cadira del bar i fer-se un cafenet o comprar-se un paquet de cigarretes. Si li parlaves, es posava molt content, perquè llavors eixia del seu món i s’adonava que era un poc important, si més no, ho era en eixe moment…

            Que descanse en pau.

Dia 24

Les homilies de soterrar

Hi ha molta diferència entre ser creient i no ser-ho. Si ho ets, i creus fermament en una vida futura, et pots consolar que la persona que ha faltat trobarà la gràcia de Déu, si ha mort en gràcia amb Ell, i serà feliç tota l’eternitat contemplant la Glòria del Senyor, dels àngels i de tots els sants i santes. I que tu, que faràs un esforç per morir també en gràcia de Déu, algun dia aniràs al seu encontre i viureu eternament, sense por ja a cap separació, a cap divorci, a cap manutenció, per tant, per saecula saeculorum… Amén.

            El problema rau quan ets agnòstic o ateu i dubtes de tantes coses com cal dubtar. Que si eixiran els àngels a rebre’t per conduir-te al paradís. Que si et retrobaràs amb els familiars que t’hi han pogut precedir.. I veus com el sacedot va repetint sempre les mateixes homilies, sempre plens de perdó de Déu pels nostres pecats, ja que som humans i pequem, d’esperança pel dia de la resurecció en què ens retrobarem amb carn i ossos…

            No dubte que l’ésser humà posa l’esperança en un futur millor després que ens han ensenyat que vivim en una vall de llàgrimes. I la veritat és que molta gent les passa magres. I les ha passades al llarg de la història, amb guerres, pestes i dictadures ferotges. La mateixa Església ens va regalar amb croades, guerres de religió, la Santa Inquisició i complaences amb dictadures. Per això ens prometia el paradís futur si ho suportàvem tot. Però crec que deu ser millor buscar el benestar, practicar la solidaritat, construir el paradís, si més no intentar-ho, ací en la terra, mentre vivim. Els catòlics parlen del paradís de la Glòria de Déu. Els àrabs del paradís ple d’hurís (de xiques formoses i disposades a complaure els homes (sempre la visió masclista del món)). De manera que no hi ha acord entre les religions sobre com deu ser el paradís. I és que cada u se l’imagina segons els seus desitjos. Que ningú no ha vingut d’allà a dir-nos com és…

            No està bé prohibir a ningú que crega el que lliurement (lliurement?) ha elegit o que fantasiege amb el seu futur. Fins i tot li pot servir per afrontar la vida amb esperança. Però els tòpics de les homilies de difunts ja estan massa sentits… És clar, que si els canviaven, què haurien de dir? Si no hi ha futur després d’aquesta vida, quin futur els quedaria als sacerdots d’una i una altra religió?

            Quan jo mora, si la meua dona vol que passe per l’església i no em du directament al tanatori, que li diga al capellà que no em prometa cap paradís post mortem. Que diga senzillament que he estat un ciutadà que he buscat aproximar-me a la coneixença del món, de l’univers, de la persona, a través dels coneixements actuals de la ciència, amb les meues certeses i els meus grans dubtes, tot i que cada vegada relativitzava més les meues certeses i els meus dubtes, sabent com a cert que havia nascut i que havia de morir. Que a mesura que creixia entenia que la bona relació amb la gent, el respecte, l’humanisme ben entés, era el millor que podia practicar, dins de les meues possibilitats. Que he sigut fidel, dins de les meues limitacions i els meus erros,  a la meua consciència, a la meua terra, a la meua dona i a la meua família. Que viure amb la consciència tranquil·la és la major felicitat i l’única que podem esperar en aquesta vida. Que la resta, és una il·lusió, un afany de posseir allò que podem perdre i que no reflecteix més que la inseguretat de la vida. Amén.

            Que mentre hi haja un sostre digne i un tros de pa per menjar, si hi ha bon enteniment amb els que t’envolten, la resta sobra…

Dia 25

La visita de Sergi i de Juana Mari

Aquest vespre m’han visitat a casa Sergi i Juana Mari. Són dos professors del CP Penyagolosa. Els dos estan en ESO, com jo estava. Sergi és més jove i, per tant, la seua estada al centre és més recent. Juana Mari ja hi va fer cap, juntament amb el seu home, Paco, quan era Col·legi Cervantes. És una història llarga, la d’aquest centre. Jo hi vaig fer cap pel curs 1982/83, si no recorde malament. Vaig accedir-ne a la direcció dos o tres cursos més tard. Ja ahe dit que vaig treballar perquè feren un centre nou. I Juana Mari hi ha estat al davant des del principi. Hem estat companys de curs. Ella era tutora d’un grup, del de la línia en castellà, que vam haver d’admetre en adjuntar-nos amb el grup Hortolans, i jo del de la línia en valencià, tot i que compartíem assignatures en tots dos grups. La relació sempre ha estat fluida i hem col·laborat en tot moment en la millora de la marxa dels dos grups.

            Sergi sembla un bon xic. Jove, fa poc que s’ha estrenat. Però se’l veu amb ganes de treballar i treballa. Espere que la vida, i l’escola, no el creme. Que de vegades ja massa factors que hi contribueixen. La desídia dels alumnes, la incomprensió o falta de col·laboració dels pares, la manca de recursos de l’Administració, el passotisme d’alguns companys…

            Han vingut a veure com estic físicament, dels meus accidents domèstics, perquè els dos han passat al xalet de la platja. Un, per voler ser un manetes i per imprudència. L’altre, per un reflex davant la por de caure sobre el genoll ja malmés. Coses que no podem evitar perquè éls el subconscient el que mana. En tota la vida no n’he tingut cap i ara se m’han acumulat. Saben que d’esperit i d’Il·lusió estic bé. Però el cartílag del genoll no entén d’esperit. Ell va a la seua i si es desgasta per efectes traumàtics, doncs vés i tira-li figues. La conversa, enmig d’un cafenet,  ha estat agradable, com no calia més. Records de companys. Records d’alumnes. Si continues escrivint… Des que vivim en pisos, les visites s’han fet més inusuals…, però, si són d’amics o excompanys, sempre són benvingudes…

Dia 26

La boda de la primera neboda

S’ha casat la meua neboda Rosa Maria. És la primera dels vuits nebots que tinc que es casa. Però el primer de tots els cosins que s’ha casat, ha sigut Òscar, el meu fill menut. El major, Roger, ni festeja. Tampoc no saps què és millor, talment com està la cosa avui dia, que se separen més fàcilment que dos papers apegats amb saliva. I amb tots els traumes que es passen. Però, si el matrimoni rutla, si els dos components s’entenen, si arriben els fills sans i estalvis, és bonic i emocionalment estable. També hi ha qui no té caràcter per a estar casat. Si demanaren el carnet, molts el suspendrien. S’evitarien molts maltractaments. Però, qui prohibeix que dos s’enamoren, de moment, i es casen o s’ajunten en parella? L’amor és cec, diuen. Després ve allò.

            Bé, les bodes serveixen per a reunir-se els familiars que fa temps que no es veuen, alguns amics i tot és alegria i felicitat. Des que va faltar ma mare, l’any passat, puge menys a Artana. I més ara que he patit aquest accident i em ve més costa amunt agafar el cotxe. Però m’alegre de veure els germans, els nebots, la resta de família o alguns amics. Comentes coses d’actualitat del poble, recordes algú que se n’ha anat per sempre… Es crea l’empatia necessària perquè l’amistat no decaiga. Però la llunyania acaba aigualint les relacions. Però, bé, després de les bodes, vindran els naixements i els batejos, les comunions, perquè ens costa tallar amb les tradicions… I sempre hi ha ocasió per veure’ns. Més val trobar-te en moments d’alegria que no en defuncions. L’únic que no se n’assabenta ni gaudeix és el protagonista, el difunt…

            En fi, el convit ha estat en una sala magna de la Vall d’Uixó. Al poble no hi ha sales ni empreses que ho puguen fer. Abans, de menut, anàvem a l’ermita, on la família era la que menys gaudia de la festa. Havien de pelar els animals i preparar les paelles. Ara et pelen en aquests locals amb el que et fan pagar per plaça… Però també els regals són més substanciosos, en diners, i no uns gots, uns coberts, una paella, com es regalava abans… Tot té el seu preu i cada vegada anem més lluny, a veure qui bufa més, de vegades en caldo gelat…

            Que siguen feliços i que la hipoteca, si n’han fet, no els hipoteque la vida…

Dia 29

Arriba la primera novel·la d’Edelvives-Baula

No recorde exactament com vaig contactar amb Edelvives per tal de publicar la meua primera novel·la. Potser ha estat a través de Raquel, la comercial, tan eficient. No sé si Tico Marçà me n’ha parlat d’ella o li n’ha parlat de mi, i hem contactat. Deu ser això, perquè ell sí que hi té ja publicada alguna cosa. La qüestió és que vaig enviar Han assassinat Mickey Mouse i avui m’han arribat els exemplars que em pertoquen com a autor. El qui ho coordina tot, allà a Barcelona, és Josep Llussà. Sembla un bon professional i una persona atenta i educada. Com cal ser en aquests casos si vols captar escriptors que col·laboren en la teua editorial. Ja havia col·laborat amb editorials establertes a Barcelona, jo. Amb Empúries, en primer lloc, i després amb Columna edicions. Enguany en publicat en aquesta última Els enemics de la ‘Bola de drac’. Però no he tingut continuïtat en Empúries. I és que les editorials valencianes absorbeixen la major part de la meua obra. La portada de la novel·la, d’Han assassinat Mickey Mouse, és una passada de disseny. Atractiva i misteriosa. El paper interior, d’un to lleugerament beix, amb cos, i una lletra molt legible. Espere que el contingut agrade al jovent i que la cdol·laboració amb Edelvives-Baula siga llarga i fructífera.

Dia 30

Quan busques roba i no en trobes

Doncs, sí, és un greu problema. I no perquè jo siga ni gros ni prim. E mconserve bé, físicament, en quant a volum. No tinc panxa, medisc un metre i setanta, dec pesar pels setanta quilos, dalt o baix. El problema és el disseny de la roba i la seua qualitat. Sembla que en disseny es treballa més de cara als joves. I la que es fa per a la gent gran o és massa seriosa o et trau la seriositat si te la poses. O no té la qualitat que tenia abans, diuen. Que si la roba sembla moc. Que si les vores estan mal cosides… Que si ara el tall és massa baixet, o massa ample, que et cauen, o si els camals…

            En fi, que haurem de canviar de moda, d’estil i semblar que ja no som persones serioses si no que haurem d’anar com si ens hagueren regalat la roba… També té punyetes la cosa, amb tanta diversitat com hi ha ara!

Dia, 31

El 28é aniversari d’Òscar

Sí, sí, també té punyetes la cosa! Sembla l’altre dia quan va nàixer l’Òscar, tan rosset que semblava albí, que cabia en les dues mans, i com s’ha fet. Ara ja té el cabell castany, que se li ha anat enfosquint aquell ros, però manté els ulls verd blavosos. Tant en la part de Merxe com en la meua, hi ha hagut algun ros i amb ulls blaus o verdosos. En la meua, per part de mare. Per banda de pare tots som morens. Per la banda de Merxe té oncles, pr part de mare, que semblen saxons. Son pare també té els ulls verdosos. Roger ha eixit més a la meua família paterna.

            Vint-i-vuit anys, i si a més estàs casat, ja imprimeixen caràcter. L’Òscar té un caràcter generalment amable. Adaptatiu. No es baralla amb ningú. Fa com l’avi matern de Merxe. No renyia amb ningú. Si algú no li feia el pes, passava pàgina i passava d’ell i ja està. Tant l’Òscar com el Roger han fet disseny gràfic però estan treballant en el disseny ceràmic. És el que més abunda a terres de Castelló. I que dure.

            En fi. No faltarà, a l’hora de la celebració, un bon pastís amb les dues espelmes que indiquen el número de l’aniversari. I un brindis desitjant que en complisca més. Esperem que aviat, la propera celebració, tinguem ja el fruit de la seua relació i que alegre la casa amb les seues rialles o el seu, curt i esporàdic, plor…

            Feliç aniversari, Òscar.

Novembre

Dia 1

Visita als familiars

El dia de Tots els Sants –Totssants o Tossants, segons com es pronuncie en cada poble o comarca-, ha esdevingut, per raons laborals, el dia en què la gent sol visitar els seus difunts, si encara no han tingut l’ocasió de practicar la incineració del cadàver. Pràctica que va estenent-se i que, a la llarga, pot resultar més pràctica i higiènica, per una banda, però, per l’altra, hi ha gent que necessita saber on estan soterrats els seus difunts per visitar-los tot i que siga una vegada a l’any, sinó tots els dies com sol fer molta gent que conec. És un autèntic misteri, aquesta pràctica, tot i que humana, amb antecedents potser prehistòrics. Encara hi ha pobles que soterren a prop els familiars, o dins el mateix habitatge. En algunes excavacions recents, apareixen els difunts soterrats en la mateixa cambra feia d’habitació. Eren els esperits protectors, els ‘lares’ llatins. Molta gent necessita plantar-se davant el nínxol, o la tomba, del difunt i contar-li les penes i les alegries que la captenen. I tot és molt respectable. El fet que algú estiga soterrat en un lloc determinat origina si més no, si ha estat un personatge clau en la història del poble o de la nació, que se li hi puguen retre homenatges.Què seria de l’església romana si no tinguera soterrats al Vaticà, segons diuen les restes de Sant Pere? O la Meca sense les restes de Mahoma? Per a Catalunya, sense les restes de Macià o Companys? Els Valencians, que podríem lluir les del nostre sant més preclar, Sant Vicent Ferrer, les tenim ben lluny de la nostra terra, allà a la bella Bretanya… Tant de profit que li podrien traure les autoritats eclesiàstiques i polítiques! Sobretot la dreta més beata i populista… I les ties Maries –les que serveixen per a practicar el beatisme i les que serveixen per a provocar els més lamentables aldarulls anticatalanistes en nom de la ‘nació’ valenciana…

            Jo crec que als morts cal respectar-los, recordar-los, agrair-los els serveis prestats i deixar-los a banda de bandositats. Per això, cada dia de Tossants, Merxe i jo anem al cementeri de Borriana i al d’Artana o tenim soterrats els nostres familiars. Avis, pares i oncles… I amics i coneguts que ens han precedit en el viatge definitiu… Mon pare va faltar fa anys, el 1984, víctima d’un càncer d’esòfag, snse ser ni fumador ni bevedor, i ma mare fa any i mig, d’un tercer infart. Ha lluitat tant en aquesta vida, ha patit també en algunes èpoques de la vida, durant la maleïda guerra i la cruenta postguerra, que potser finalment el cor se li havia ressentit. Els darrers anys de la seua vida, amb la casa plena de néts, ha estat molt feliç. I també en conéixer el reconeixement que la meua obra literària estava tenint. Per a ella era motiu d’orgull. Mon pare només va veure publicades dues obres menors —No fiqueu llorers sobre el meu nom, Marise Allò-que-és—, i l’obra més significativa Mor una vida, es trenca un amor. Va morir justament l’any en què començava la meua creativiitat, amb la incorporació de Gregal Llibres al món de la literatura. Llàstima! Els que confien en l’existència d’una altra vida, creuen que des d’allà ho veuen i ho saben tot, per tant. Tant de bo. Ja m’agradaria. Però el seu record em resulta agradable i els estic molt agraït per tot el que van fer per mi. M’hauria agradat dir-los-ho en vida més voltes. Però de vegades ens deixem dur per la rutina i donem per fet allò que als altres els agradaria sentir… Ara ho personalment cada volta que puge al cementeri emblanquinat d’Artana i hi faig públicament des d’aquestes pàgines.

            Són els mateixos sentiments que Merxe té cap a sa mare, que va morir el 1999, d’un càncer de pàncrees. Maleïda malaltia! Cada dia és una plaga més gran de la qual ningú no n’estem lliures. Sa mare havia dut una vida normal, sense excessos. I un dia… Encara va viure dos anys mitjanament bé, que hom hauria dubtat de la veracitat de la malaltia si les anàlisis no hagueren confirmat cada volta el progrés de la malaltia… Merxe s’estimava molt sa mare. Havia estat una bona mare. De tant en tant, a banda del dia de Tossants, la visita i li conta les seues coses. És una manera de respectar-la, recordar-la i agrair-li tot el que va fer per ella…

            No sé si, talment com va la vida, tindrem tanta sort, nosaltres…

Dia 3

Fira del llibre vell de Castelló

Visite, avui diumenge, la Fira del Llibre Vell que programen cada any a Castelló, on hem quedat amb JL Tàrrega i la dona, Fina, per veure’ns, fer-nos un café i xarrar una estona.

            M’agrada molt quan a la plaça de Santa Clara es fan activitats. I en sent enveja. Ja ho he dit en una altra ocasió. És un marc preciós, pel lloc, cèntric, agradable, amb terrassetes on pots seure, xarrar, veure la quantitat de gent que passa, a causa de la zona comercial que ocupa, trobar-t’hi algun amic o conegut… Ben sovint, al llarg de l’any, hi ha activitats lúdiques, fires del llibre, de vell i actual, fira del petit comerç, fira gastronòmica de les comarques de Castelló…

            JL i jo fem una volteta per la fira de vell. Casualment, m’hbi he trobat amb alguns llibres meus. M’ha causat sorpresa. Per una banda, et fa nosa, veure aquells llibres usats que algú ha decidit desprendre-se’n per quatre cèntims. Per l’altra, saps que algú, abans, els ha comprat i els haurà llegit… Potser ara és l’oportunitat per a algun altre lector que, a preu reduït, el pot tornar a comprar i a llegir… En fi, estem sota les lleis del mercat i les coses es compren i es venen… Tots els milers de llibres de vell que hi ha al llarg de tots els stands, han seguit el mateix camí. Algú els havia comprat i ara se n’ha després per falta d’espai, perquè s’ha avorrit de veure’ls o perquè necessitava uns cèntims… La vida, de vegades, és molt dura i els llibres, a la prestatgeria no donen de menjar… Bé, a les rates o als àcars…

            Comentem que demà el Doctor Germà Colón dóna una conferència. I quedem a veure’ns per anar-hi. Les seues visites no es prodiguen massa, i les seues conferències en aquesta ciutat encara menys, per això cal aprofitar les poques que dóna.

Per l’edat que té, que Déu li done una llarga vida, no crec que tinguem una altra ocasió.

            Però sempre quedaran els seus llibres.

Dia 4

Conferència del Dr Germà Colon

La sala ha estat plena. La conferència, magnífica. Després que ha acabat, l’he felicitat i li he dit que he tingut una gran satisfacció de conéixedr-lo personalment. Ja està major. Però aquests homes fan que cregues en la gent, en el país, enmig de tanta madra intel·lectual, de tant meninfotisme…

            Felicitats, doctor.

Dia 5

A reveure’ns, amics

I ací, l’endemà de la conferència del Doctor Germà Colón, acabe el meu Dietari de finals d’estiu i primeries de tardor. Ell ha posat la cirereta al pastís. Ara, la faena d’escriure, m’ompli tot el temps disponible i ja no tinc temps per a entretindre’m en aquests pensaments que, si bé ho mire, m’entretenen i van teixint el que és la meua vida ordinària. Però crec que ja n’he donat una mostra. La vida continuarà igual. Familiar. Revisant la vida política (¿) del País Valencià i de l’Estat, fent alguns passejos, xarrant i sopant amb els amics… Però, què és més la vida, mentre dura? Quan més senzilla i normal, més qualitat. Els excessos, de vegades van bé per a comprovar que no ens duen res bo. Només que, si després te’n pots riure, i no t’han causat cap dany físic ni físic, ni n’has causat cap als altres…, mira, sempre ho podràs contar als teus néts, com les batalletes de l’avi…

Port de Borriana, 5/11/2002

---

[1] Avui, ja més sensibilitzat, estic completament en contra de qualsevol exhibició d’animals per a divertiment del públic. Tenen els seus drets i per naturalesa no s’han creat per a diversió de les persones.

[2] En realitat tenia una infecció d’os que se m’estava menjant l’os. Si no arribe a anar-me’n a un traumatòleg de Barcelona, ja estaria criant malves. El Dr. H. Ferrer, gràcies li siguen donades in aeternum, em va dir que el maluc estava en estat catastròfic. Vaig tenir sort que em va curar.